«Ton de Cal Vermell» Una víctima de la guerra civil.

El nostre avi Ton va néixer el 7 de juny de 1906 a Sant Joan de Vilatorrada (Bages) i va morir al front durant la guerra civil, el 23 de maig de 1938, a la Sentiu de Sió (Noguera).

Avui coneixem força detalls dels fets i aproximadament el lloc on va caure, però no s’ha pogut localitzar la fossa on fou enterrat. Durant molts anys la família, malgrat la certesa de la seva mort, solament tenia referències molt vagues de les circumstàncies: Havia mort «durant una ofensiva a Balaguer».

La repressió del bàndol guanyador i la por dels perdedors a parlar de qualsevol tema relacionat amb la contesa, varen obligar a arraconar la memòria d’aquells fets, privant a les famílies de conèixer el parador de milers de víctimes. Duran dècades els homenatjats, els que rebien compensacions, els únics que tenien dret a un lloc a la «història», foren exclusivament els del bàndol guanyador. Una història, d’altra banda, quasi sempre adulterada. Per als altres, els «rojos», por i silenci vergonyants. Memòria

arraconada per mor de sobreviure, però no pas oblit.

I, no ens enganyem, el greuge encara persisteix.

La del nostre avi és una de tantes vivències que varen haver d’afrontar milers de persones en aquelles circumstàncies. Però a Cal Vermell la seva absència va pesar com una llosa molts anys. És dons la «nostra història».

Un home amb mala sort

Era fill d’Àngela Ballonga i d’Isidre Vilà. Havia estudiat al Seminari, però va decidir no continuar, donant-li un disgust a sa mare, va preferir tenir una família i no seguir els estudis que l’haurien dut a ser capellà. Va casar-se amb la Isabel i varen tenir dues bessones: La Maria (la nostra mare) i l’Angelina.

Com tants altres en Ton no deuria tenir una ideologia gaire definida, algun comentari puntual que se’n recorda faria pensar en un home més aviat d’esquerres o en tot cas gens de dretes. Però en cap cas amb el més mínim ànim de participar en la bestiesa que li va tocar. Ell era un home de casa seva i li importava primer que res la seva família.
Participava en la vida cultural a través del grup teatral de La Verbena juntament amb el seu germà Joan. A Cal Vermell encara es conserven diversos llibres i fulletons de teatre.

Al buscar dades del nostre avi, hem trobat sovint relats de persones que van viure aquells esdeveniments. Ens han arribat els seus testimonis de forma directa o diferida però massa vegades solen tenir els mateixos elements esgarrifosos: d’una banda la lluita extrema per la supervivència i de l’altre el devaluat valor de la vida humana en aquelles circumstàncies i que no sembla que parin de repetir-se en qualsevol lloc o moment de la història.

La Sentiu de Sió, 23 de maig

Aquest dia, aniversari de la seva mort,  com cada any ens vàrem aplegar descendents i familiars d’en Ton Vilà al lloc on probablement va caure fatalment ferit per homenatjar la seva memòria i repassar una història que durant molt de temps els ens havien obligat a ignorar.
Els que segueixen son els mots escrits per Isidre Vilà per a aquest acte l’any 2004:

En record del  «tiet» que no vaig conèixer.

Ahir al vespre, comentant els detalls d’aquesta sortida, vaig adonar-me que no seria només l’excursioneta d’un diumenge qualsevol, serà rememorar episodis tristos del nostre passat recent.

Per la meva edat (vaig néixer al començar la guerra) no recordo res d’aquells tres anys d’enfrontament, tan sols tinc records dels posteriors, de cartilles de racionament i penúries diverses.Del “tiet” Ton només sé el que m’havien explicat i tinc present la cara afable en aquella fotografia del menjador amb la “tieta” Isabel i vosaltres: Maria i Angelina. Encara em costa pensar que l’Angelina no hi és.

Penso com havia de ser de dur deixar-ho tot per anar obligats a una guerra que només interessava als “capitostes” de cada bàndol i no tenir la sort de poder tornar, com va passar en aquest cas.

Us felicito per l’interès a buscar dades que us han permès arribar fins aquí i us donem les gràcies per convidar-nos a compartir aquest íntim homenatge a unes persones que altres instàncies, fins ara, els han negat.

Isidre Vilà, Sant Joan de Vilatorrada 23 de maig de 2004