Ancestres de ca l’Agustí

Presentació

El treball que us presentem és el fruit del que hem esbrinat fins ara sobre els ancestres de ca l’Agustí de Sant Mateu de Bages. Necessàriament provisional i incomplet. La investigació genealògica mai és definitiva: un bon dia la recerca ens proporciona noves dades que permeten estirar d’algun dels caps que van quedant solts. Troballes que ens ajuden a desembolicar una mica més la troca, a vegades saltar generacions enrere, altres progressar per alguna de les diverses branques de l’arbre genealògic o tancar les baules de la cadena que restaven obertes.

Veurem que la majoria dels nostres avantpassats provenen del Bages i, més concretament, de masos i poblacions termenals amb Sant Mateu: Coaner, Castelltallat, Fals, Sant Salvador de Torroella, Súria i Callús. Poques són les excepcions, entre elles alguns rebesavis de l’Anoia, el Solsonès o el Berguedà.

Cal dir que hem trobat molta feina feta i resulta obligat citar les fonts de les que ens hem nodrit, per ordre de redacció:

  • Els Serra de Claret dels Cavallers. Les informacions sobre aquesta branca les hem extret del dossier publicat el 2008 per Albert Fàbrega i Enfadaque i Francesc Serra i Sellarès al número 96 de la revista «Dovella» editada pel Centre d’Estudis del Bages.
  • Els Massana de Fals. Hem aprofitat el treball d’Ernest Molins i Roca aparegut primerament al col·leccionable «Falchs, fulls de divulgació de la història de Fals» publicat per l’ACR, revisat, compilat i reeditat posteriorment per Zenobita Edicions al llibre «Fals, les cases». En bona part n’hem fet una transcripció literal: la profusió de detalls, tots interessants, i la qualitat de la informació fan difícil prescindir-ne.
  • Les Planes de Sant Mateu. Ens hem basat en el llibre «Les Planes de Sant Mateu, una casa pairal» de Joan Planas i Martí, publicat el 1969, tot i que la nostra recerca ens ha revelat algunes interpretacions incorrectes u omissions. En menor mesura hem tret informacions de la «Monografia» de mossèn Valentí Noguera, publicada a Manresa el 1909.

Tota la resta ha sorgit de la recerca als arxius parroquials de Castelltallat i Sant Mateu de Bages, Diocesà de Solsona, registre civil de Sant Mateu i de les informacions transmeses oralment pels nostres parents.

Esperem que resulti del vostre interès.

Castelltallat, el 19 de maig de 2019

Pep i Toni Planas

Sant Mateu de Bages

Els Serra de Claret dels Cavallers

Coetanis dels primers Planes de Sant Mateu hi ha altres ancestres, com els del mas Serra de Claret dels Cavallers. Al fogatge de 1497 l’únic mas que apareix a Claret dels Cavallers, és can Serra.

La cadena genealògica amb totes les baules ben lligades comença amb Joan Serra, que es casà el 1505 amb l’Angelina[1]. Poc abans, a partir del 1481 s’enregistren un seguit de compres i establiments per part d’un Joan Serra: Torribalta, el mas rònec de can Joan, una peça de terra anomenada la Rovireta, la Plana de Fontfreda. Pot tractar-se d’ell mateix o d’un antecessor. El 1510 Joan Serra torna a fer noves adquisicions: els masos d’en Martí, d’en Bonanat i d’en Devesa, així com una peça de terra anomenada la Plana del Castell, tot al terme de Claret dels Cavallers. El 1518 va tenir un plet —del que en desconeixem el resultat— amb Joan de Peguera, que era un dels que li havia establert (cedit el domini útil), per uns masos i una feixa.

El Joan i l’Angelina van tenir un mínim de sis fills: Pere, Valentí, Valentina, Margarida, Joana i Càndida. Joan va nomenar hereu en Pere i va dotar a cadascuna de les filles amb 200 lliures barceloneses el que, unit a les adquisicions, fa suposar que la casa gaudia d’una bona posició econòmica.  

L’hereu, en Pere, va casar-se el 1540 amb Maria Feixes de Coaner. D’aquesta parella no em sabem res més que qui fou el seu hereu: un altre Joan, que va casar-se amb una Margarida dels que també en coneixem sis fills: Pere, Joan, Caterina, Margarida, Jerònima i Magdalena. L’hereu, un altre Pere, va casar-se amb Càndia l’any 1605. Com que van tenir dues filles, no va haver-hi hereu, sinó pubilla, la Joana. Quan va ser l’hora de casar-se ho va fer amb Pere Gras, un pagès de Callús que, en entrar de pubill a can Serra, va

Claret dels Cavallers

prendre el cognom de la casa, com era habitual.

Aquesta unió de la Joana amb en Pere Serra i Gras va resultar molt prolífica: en coneixem deu fills.  L’hereu fou també un Pere que el 1625 feia casori amb Esperança. I per que no es perdés la mena, varen criar un bon reguitzell de canalla: onze. Van fer hereu a en Josep.

L’any 1651 en Josep Serra signà un document on reconeixia que Joan Puigdellívol, de Castelltallat, li havia pagat 1000 lliures per «lluir i quitar» un censal[2]. Dit d’altra manera: havia recuperat els calés d’un préstec. Com acostumava a passar, no eren únicament econòmiques les relacions entre els Serra i els Puigdellívol: el 1660 l’hereu Puigdellívol, en Joan, es casà amb la Victòria Serra, una germana d’en Josep.

[1] En la investigació genealògica, si no podem disposar de documents tals com capítols matrimonials o actes de matrimoni, el cognom i ascendència de les fadrines es perd pel fet que, a partir del casori, adoptaven el de la casa de l’hereu. En el cas dels pubills tant podia resultar que el cognom patern passés a segon lloc, se l’anomenés com a àlies  com que adoptessin com a segon el de la casa on anaven a viure. Però en qualsevol cas la descendència seguia mantenint el cognom de la pubilla. Ara bé, si aportaven prou cabal com per treure el mas d’una situació econòmicament delicada, el pubill feia prevaldre el seu de cognom i fins i tot el mas podia canviar de nom. És el que es coneixia com «comprar la pubilla» .

[2] Històricament la doctrina de l’Església no permetia el préstec a interès: era considerat una pràctica usurària que es deixava en mans del jueus. Un pretext moral per encobrir la intenció intervencionista dels estaments reial i eclesiàstic en el mercat de capitals. Oimés quan les institucions eclesiàstiques eren, al costat de la burgesia i propietaris rurals acabalats, les principals fonts de crèdit. Institucions que no invertien en negocis ni industrials ni comercials i que buscaven percebre uns ingressos permanents: comunitats religioses, causes pies, hospitals, confraries, etc.

L’Església acabà per legitimar aquelles formes de crèdit de les que en treia profit. Però per tal de justificar aquesta pràctica es genera un llenguatge confús: Així se simula una venda: el qui rep els diners «ven» a qui els hi deixa el «dret a cobrar» un interès que s’anomena «pensió». El prestador és el «comprador» i el prestatari el «venedor». El retorn del capital prestat s’anomena «lluïció, quitació o redempció». Els contractes es sancionen públicament davant de notari, civil o clergue.

L’accés al mercat del crèdit és generalitzat, bé com a venedor, comprador, o tot alhora. Representats de tots els estaments socials: reis, nobles, patricis, eclesiàstics,… fins als més humils pagesos i menestrals. Així és financen guerres, obra pública, inversions,… mitjançant diverses figures creditícies: des del pagament ajornat fins al préstec hipotecari. Les més comunes foren el «censal», el «violari» i la «venda a carta de gràcia».

El censal o més pròpiament «censal mort» per diferenciar-lo del «censal o cens viu» propi dels establiments emfitèutics pel que es cedeix el domini útil d’un be a canvi d’un cànon periòdic, és un préstec pel que es paguen interessos anuals, de termini indefinit i que es pot tornar sempre que es vulgui i fragmentar el retorn. Compromet l’individu que en respon amb la generalitat dels seus béns.

La creació del censal s’anomena «encarregació». Qui deixa els diners és el «censalista» i qui els rep el «censatari». Es poden crear censals de bell nou, a partir de pensions vençudes, per conversió d’altres deutes, etc. Com que pel seu caràcter indefinit no es pot obligar el censatari a retornar els diners, sovint s’introdueix el «pacte de millora» segons el qual, desprès d’uns determinats anys, normalment quatre o cinc, el censatari està obligat a incrementar la garantia amb el que, de facto, es converteix en un préstec a curt termini.

 

Els Puigdellívol de Castelltallat

Puigdellívol

Les referències més antigues que disposem del mas Puigdellívol, al solell de la Serra de Castelltallat, són del fogatge del Ducat de Cardona de 1502, on hi figura com a cap de casa en Pere Puixdelívoll. El 1545 hi ha constància que Antoni Puigdellívol havia comprat un parell de càrregues d’oli a Joan Torreblanca de Fals, per catorze ducats y les havia quedat a deure. Més endavant, el 1565, un fadrí de la casa anomenat Miquel es casa amb l’Agnès, filla del Joan. Com al cas dels Serra, les relacions comercials entre masies també deriven en vincles familiars.

Els següents que identifiquem com a amos del mas són la parella formada pel Benet Puigdellívol i la Caterina. La primera notícia que tenim d’ell és de 1594 quan fa de testimoni en un casament. Els en coneixem quatre fills: Salvador, Magí, Janot i Elisabet. Benet mor el 1608, dos anys després que la seva dona.

Salvador, l’hereu, va casar-se amb l’Agnès. Tenim constància de cinc fills de la parella: Joan, Magina, Caterina, Pere Pau i Antoni. Ella va morir el 1645, però el Salvador feia malves  des de febrer de 1606. La mort l’havia trobat fora de casa, al mas Bosc de Fals, i probablement jove. Al seu registre de defunció s’hi diu que va fer testament en poder del rector de Fals[1]. Un mes i mig després es produeix una mort violenta, la d’en Pere Puigdellívol «lo qual mataren en dit terme de Fals ab un colp de pedrenyal». Els enterren junts però no diuen quina relació hi ha entre ells.

Els Puigdellívol havien de ser gent de vida atzarosa: el dia de Santa Llúcia de 1601 quatre amics de Fonollosa van anar a Rajadell per gaudir d’un dia de festa. Quan tornaven a casa, a l’alçada de les Obagues de Querol, van topar amb una colla d’homes armats, formada pel Puigdellívol de Castelltallat i la seva banda. Un dels assaltats va començar a córrer i, aprofitant la confusió, la resta també va escapolir-se. Els nois denunciaren els fets al batlle i el dia 17 de desembre foren convocats al castell de Cardona. Havien pogut identificar la majoria dels assaltants. El cap era Salvador Puigdellívol i anava acompanyat dels seus germans Magí Puigdellívol, àlies Tonalló o Tonallona, Janot Puigdellívol, àlies lo Llagastre, i Antoni Bonvehí. Entretant, hi va haver un altre episodi violent a Castelltallat, amb protagonisme de diverses bandes, entre elles la del mateix Puigdellívol. Detinguts i tancats a la presó del castell de Cardona, la principal discussió en el judici va girar entorn de la mida de les armes. Les autoritats havien prohibit les de canó curt, que es podien dissimular fàcilment sota la capa.[2]

L’any 1605 es van produir uns robatoris de pedrenyals a Camps, que van ser jutjats a la Cort de la Batllia Ducal de Cardona. Cristòfol Junyent havia deixat a la porta de l’església de Santa Maria de Camps el seu pedrenyal, abans d’entrar a missa, com la resta de pagesos. Però a la sortida va veure que havia desaparegut. De seguida es va atribuir el robatori a un mosso que treballava a casa d’en Puigdellívol de Castelltallat a qui anomenaven el Gasconet i que tenia fama de pispa. El batlle el va perseguir i enxampar tot i que s’havia refugiat a la capella de Figuera. No havia actual sol: l’acompanyaven dos germans Martí de Claret dels Cavallers. No coneixem el resultat de la sentència.[3]

Per acabar-ho d’adobar el 1614 trobem la defunció un fill del Salvador i l’Agnès, l’Antoni «lo qual portaren mort», però no se n’explica la causa.

Pedrenyal (segle XVII)

Cal dir que durant els segles XVI i XVII van proliferar arreu del Principat les quadrilles d’homes armats. Els masos, tant per protegir-se com per dirimir diferències amb els veïns, a banda dels fadrins de la casa, solien tenir al seu servei mossos armats. Algunes d’aquestes quadrilles, amb el consentiment o i fins i tot la participació directa de l’amo, es dedicaven al bandolerisme, donant cops per tal d’obtenir diner fàcil.

El següent hereu de Puigdellívol va ser Joan, casat amb Marianna. El 1633 i el 1635 casen dues filles i l’any sobre perden una criatura de deu mesos. La Mariana mor el 1644 i el Joan deu anys més tard, el 1654. Sobreviu nou anys al seu fill Josep que, casat amb una dona anomenada Francesca, passa a l’altre barri el 1645. La seva vídua el segueix el 1658. Però tots dos deurien morir força joves: quan es casa el seu fill Joan, ja feia quinze anys que el Josep era mort.

Aquest Joan, hereu de Puigdellívol, és el que hem vist casar-se el 1660 amb la Victòria una fadrina del mas Serra de Claret dels Cavallers. Els hi coneixem tres fills: el Joan, l’hereu, la Jerònima, que va emparellar-se el 1686 amb un tal Pere Codina i la Francesca que ho feu amb un fill de Joan Pla de Sant Mateu. El Joan morí el 1677. La Victòria bastant més tard, el 1705.

El nou hereu de Puigdellívol, que com dèiem fou un altre Joan, va casar-se el 1690 amb la Paula Farell. Van atorgar capítols amb el notari de Manresa Andreu Antich. Ella era filla de Joan i Maria, amos del mas Farell de Mura. Van tenir un mínim de cinc fills: el Francesc, l’hereu, la Paula i tres criatures més que van morir prematurament el 1695, 1696 i 1704. La Paula va fer-ho el 1707 i el seu home el 1714.

La Paula Puigdellívol Farell, va casar-se el 1717 amb el Celdoni, hereu de Soldevila de Castelltallat. I a partir d’aquí encetem un capítol amb una nova branca de l’arbre genealògic familiar.

[1] Els testaments eren custodiats pel notari o clergue que actuava com a tal fins a la defunció de l’atorgant, a partir de la qual «s’obrien» per conèixer-ne les disposicions.

[2] Font: http://www.fonollosaturisme.cat/gent-histories-i-llegendes/

[3] De la mateixa font anterior

 

Els Soldevila de Castelltallat

La notícia més reculada del mas Soldevila, al peu de l’església de Sant Miquel de Castelltallat, és també del fogatge del Ducat de Cardona de 1502, quan figura com a cap de casa en Llorenchs de Soldevila, jurat[1] del castell de Castelltallat.

Entre el 1589, en que trobem un Pere Soldevila també batlle de Castelltallat, i el 1700, localitzem una colla de persones amb aquest cognom, algunes clarament relacionades amb el mas, però que no ens permeten establir de forma coherent una línia successòria clara.

Els primers que podem adscriure certament a l’arbre genealògic són dues parelles de consogres: Salvador i Esperança per una banda i Pere i Margarida per l’altre. Pares respectivament d’Esperança Becardit i d’Isidre Soldevila. Tots de Castelltallat.

De la parella Soldevila-Becardit tenim constància de tres fills: Joan, l’hereu, Margarida i Isidre. L’Esperança va morir el març del 1700 i l’Isidre el novembre del 1702. Tots dos havien fet testament. Ell el mes de juny del mateix any davant del notari de Manresa Isidre Vendranes.

El Joan va contraure matrimoni el 1679 amb Paula Canals, una fadrina de Can Canals de Sant Joan de Vilatorrada, antigament anomenat Canals de Montesquiu, ara Santa Marta. Però sis mesos i mig després mor un fill «albat lo qual bateja Pere Davant vicari en la casa de dit Soldevila perquè no pugue arribar a les fonts de la Iglesia Parroquial». Tres dies després enterraven la pobre Paula.

El Joan va tornar a casar-se el 1683 amb Maria Anna Garriga, filla de Josep i Maria Anna, amos del Mujal de Cardona. Amb aquest matrimoni va tenir més sort que el primer. Els hi coneixem un parell de fills: Celdoni i Josep. Joan no va morir fins el 1725. Havia fet testament el novembre de 1723 davant el notari de Calaf Dr. Pedro Rodil, nomenant hereu a Celdoni. Maria Anna cinc anys més tard. Calculem que haurien viscut un mínim de seixanta-cinc anys cadascun.

El Celdoni és el que hem vist al final del capítol dedicat als Puigdellívol casant-se el 1717 amb la Paula, una fadrina d’aquella casa. La parella va tenir tres fills: Francesc, Josep i Joan. Però en néixer el quart, el desembre de 1724 fill i mare moren amb cinc dies de diferència. No s’havien acabat les desgràcies pel Celdoni. El febrer d’aquell mateix hivern, i amb pocs dies de diferència se li moren el Josep i el Joan de tres i quatre anyets. I, com hem vist, aquell any també havia traspassat el seu pare Joan Soldevila.

Malgrat que en desconeixem la causa, tantes morts seguides en una mateixa casa fan pensar en algun tipus d’epidèmia. En aquell temps les malalties infeccioses i altament contagioses feien estralls entre la mainada. Revisant les defuncions de Castelltallat ens adonem que la mort de dos germans de curta edat, en pocs dies de diferència, no és pas un fet excepcional. En determinades èpoques  els albats —criatures acabades de néixer i fins els dotze anys— ni tan sols eren inscrits al registre d’òbits.  Però entre 1630 i 1753 els clergues de Castelltallat sí que els van inscriure regularment: en trobem 273 de difunts sobre un total de 764 batejos: un esgarrifós 36%.

Dos anys més tard, el 1726, Celdoni trobaria nova parella en la fadrina Serafina Massana de la veïna parròquia de Fals. Es dóna el cas que era germana de l’Antònia que el 1738, dotze anys més tard, es casaria amb el seu fill Francesc. Aquestes segones núpcies del Celdoni tampoc van ser afortunades. La parella va perdre el seu primer fill Valentí, el 1727. Ni tampoc van durar gaire. Però ara va ser Celdoni qui va faltar el 1731. Per tant no va arribar a veure el seu fill casat amb la cunyada.

Soldevila al peu de l’església de Sant Miquel de Castelltallat

Si ja resulta poc habitual que el fill es casés amb la cunyada, encara ho és menys que el Celdoni i la Serafina ho haguessin de fer dues vegades. Efectivament, hi ha dos registres de casament de la mateixa parella amb tres anys de diferència. El segon d’ells va acompanyat d’una autorització de la cúria episcopal de Vic. Pel que sembla, el capellà va adonar-se dos anys més tard que la parella tenia parentiu de quart grau de consanguinitat. A diferència del dret civil, pel canònic el quart grau correspon a cosins tercers —rebesavis comuns— i va caldre demanar dispensa a Roma. Els papers deurien trigar. Mentrestant el matrimoni no era considerat «oficialment legítim».

Com ja s’ha dit, l’hereu d’en Celdoni, i per tant següent amo de Soldevila, fou en Francesc, casat amb el 1738 amb l’Antònia Massana de Fals. Van atorgar capítols matrimonials amb el notari Felip Soler. La genealogia dels Massana —l’antic mas la Sala— de Fals mereix un capítol a banda que emprendrem tot seguit després de descabdellar la línia dels Soldevila.

Del Francesc i l’Antònia en coneixem dos fills: un Valentí que va  morir jove el 1757 i Josep. Desconeixem quan van morir, però eren vius quan aquest darrer es casava el 1770 amb Maria Palà, filla de Joan Palà i Teresa Rodoreda, de Sant Salvador de Torroella.

El Josep Soldevila i la Maria Palà van tenir tres fills: el Joan, l’hereu, casat amb Maria Garriga, el Miquel amb Llúcia Becardit i l’Antònia amb Joan Planas i Canals, hereu de les Planes de Sant Mateu de Bages.

[1] El senyor del terme nomenava com a representant seu un batlle assistit per un o més jurats.

 

Els Massana de Fals

Com hem dit i reiterarem més endavant, aquest important mas de Fals era conegut com la Sala fins que la pubilla va casar-se amb un Massana i va canviar de nom.

La primera menció la trobem en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona, fet el 1039, donant diverses propietats al monestir de Sant Pere de Casserres on volia ser enterrada. Entre els alous[1] del terme de Fals hi havia: «la Sala que està situada davant del castell, amb algunes cases que allà s’hi troben, i amb diverses eines, així com terres i vinyes, cultivades i ermes, amb moltes menes d’arbres, tant dels que fan fruita com dels que no, i tres tones i tres cups».

En els segles següents apareixen diversos documents relacionats amb persones cognomenades Sala o «ça Sala» de Fals, però que no permeten establir una línia successòria clara. Fins i tot entre finals del XIV i primeries del XV la documentació porta a creure que hi havia més d’un mas amb aquest nom.

Entre els personatges que més van contribuir a engrandir la propietat, a base d’anar comprant masos, peces de terra i drets com el d’explotació del Molí de Fals, hi ha Julià Sala, àlies Rovira i el seu fill Vicenç. L’àlies indica el cognom patern del Julià, que era originari de Sant Mateu, perquè l’hem trobat en alguns afers en companyia dels seus germans Maurici i Pere Rovira de Sant Mateu. Precisament ell i «Pericó» Rovira van protagonitzar un incident que mostra que eren personatges expeditius. Un dia de la Setmana Santa de 1443 baixava de Calaf Andreu Mestre, de Sant Amanç, amb una mula carregada de civada. En un indret anomenat la Creu de Calaf es va trobar els germans Rovira, que el van fer aturar i li van robar la civada. El Mestre va afanyar-se a anar al castell a demanar a Joan Berenguer de Rajadell, el seu senyor natural, justícia davant de l’abús que havia sofert. Va declarar que «…descaragant li lo mul, tallant li los truiles (?) e lo pitral, levant li la carrega e lo bastat en terra, e dient li moltes paraules injurioses, e entre les altres, que sen anas e la carrega romas aqui, per (…) las manaces que li faheren lexar la dita carrega…». No se sap el motiu d’aquesta acció violenta dels Rovira ni com va acabar la cosa, que era una mica de mal fer, perquè el Mestre era vassall dels Rajadell, mentre que el Julià i el Pericó eren homes dels Cardona, i cada senyor tenia jurisdicció exclusiva sobre els seus i generalment els defensava.

Julià s’hauria casat amb Eulàlia Sala, filla de Francesc. Sogre i gendre arrenden el 1436 el Molí de Fals i cinc peces de terra a Galzeran de Sentmenat, senyor del castell de Fals per un cens de 110 sous anuals. El preu és elevat, però el molí era un bon negoci perquè tenia el monopoli de la mòlta de tot el gra que es collia al terme[2].

El successor d’en Julià fou en Vicenç Sala, que entre 1469 consta com a «capità» del castell de Fals i entre 1488 i 1496 ostenta el càrrec de batlle. Es va casar primerament amb Margarida. Van tenir dues noies, Eulàlia i Margarida i, probablement, tres xicots: Francesc, Pere Joan i Vicenç. El 1512 ja era difunt i, a partir d’aquí, per manca de documentació, el mas entre en una zona d’ombres. És segur però que va acabar en mans d’una pubilla.

El 1528 trobem Francesc Massana portant-ne les regnes, al mateix temps que un germà seu, dit Pere, habita al Molí de Fals. Que Francesc es va casar amb l’Agnès, pubilla del mas Sala, en dóna fe un pergamí del 1543 on s’enregistra la venda d’un censal de 50 lliures feta mancomunadament per onze propietaris de Fals, entre els quals Francesc Massana «entrat al mas Sala per matrimoni». Van tenir dos fills i dues filles: Perot, Gaspar, Agnès i Joana.

Els Massana provenien de Sant Miquel de Castellar, i son pare s’anomenava Pere. L’Agnès testà el 1546. Al seu germà Gaspar li va destinar una petita quantitat a cobrar quan es casés. L’existència d’aquest germà obre un interrogant sobre la qüestió successòria del mas. Va reservar 30 lliures per dotar cada filla i 5 per cada fill. Va deixar com usufructuari al seu home i hereu al primogènit Francesc. Deuria morir poc després. El 1548 Francesc ja constava com a hereu i propietari del mas. Aquest any era batlle i va casar una filla amb Pere Tries, l’hereu del Solà de Sant Mateu, a qui va dotar amb 50 lliures, un cofre de fusta d’àlber, una flassada cardada de mida mitjana, un parell de llençols i dues canes de bruneta per fer-se un vestit.

Tines del mas Massana de Fals

Contra pronòstic el successor no fou Francesc, sinó el seu germà Pere Massana, àlies Sala, el qual va formar parella amb una dona anomenada Caterina. El 1570 va signar un debitori al mercader manresà Maurici Rechs de 17 lliures, en concepte d’una certa quantitat de drap de llana que havia comprat a la seva botiga. El 1573 el Pere és jurat del poble de Fals i el 1579 n’és batlle. El 1590 un paraire de Sant Pere d’Oló reconeix que encara deu a Pere Massana una part dels diners d’un carregament de llana que li va vendre. En total eren 7 quintars menys 18 lliures de llana, venudes al preu de 8 lliures de moneda barcelonesa el quintar. Els paraires compraven la llana als ramaders i donaven a manipular als oficis subalterns —teixidors, tintorers, abaixadors— tot reservant-se l’aprest final i la comercialització. Hi ha el dubte de si totes aquestes operacions les va signar ell o el seu fill i successor, també anomenat Pere.

Pere Massana (fill) va casar-se amb una dona anomenada Coloma amb qui va tenir quatre fills. El 1594, trobant-se malalt, va cridar al notari Calvó de Manresa per que li recollís les darreres voluntats.  Va nomenar marmessors a la seva dona, al seu fill gran Francesc, a Jaume Grau de Fals i al gendre Francesc Mateu de Sant Martí de Segarra, casat amb la seva filla Francina. Va reconèixer haver cobrat les 80 lliures del dot de la Coloma a qui va llegar-ne 10 en agraïment pels anys de convivència. Al seu fill Valentí, encara menor, va llegar-li 100 lliures per emancipar-se quan fos l’hora. Unes altres 100 per a Joana, filla soltera i 10 per a la casada. Va nomenar hereu al primogènit Francesc.

De Francesc Massana (I), hi ha abundosa i interessant documentació. El 1606 va vendre’s a carta de gràcia[3] al seu veí del mas Bosch la major part de mas agregat Perera. En va fer 110 lliures. El mateix any va signar una concòrdia amb el rector de Fals, mossèn Jeroni Gallart. En els acords hi havia prestacions i contraprestacions per ambdues parts. El Massana va deixar que el rector fes una canalització des del Torrent del mas Perera, per tal de poder regar les seves feixes i alimentar el pou de glaç que havia construït. També li va cedir 5 quarteres de terra pertanyents al mas Font, un altre que la propietat Massana havia absorbit. El tros que li va deixar era el comprès entre la riera de Fals i els torrents de la Gabriela i de la Guineu. El rector havia d’arrencar el bosc i boïgar la terra, i després pagar-li la vuitena part de la collita. Quedava totalment prohibit tocar cap roure o alzina. Finalment, el Massana va intercanviar amb mossèn Gallart, per deu anys, una de les feixes del rector situada a baix la riera, per una franja de terra al costat de tramuntana de la rectoria.

A l’arxiu de la parròquia de Rajadell s’hi troben uns tractes entre el Massana i Toni Serra, redactats en català i datats el 1612. El Massana deixava al Serra les terres de la masoveria del Pla de la Vila a mitges, és a dir, pagaven a mitges les llavors i les feines de llaurar, segar i batre, i es partien la collita. Les llegums eren pel Serra, però si en collia més duna quartera, l’excés també anava a mitges.

El Francesc, com la majoria de pagesos del seu temps, va veure’s sovint obligat a manllevar o comprar a crèdit blat, per cobrir les seves necessitats, ja fossin de menjar o de llavor. El 1607 devia 6 quarteres de blat al rector de Castelltallat i 6 al comerciant Agustí Morell. El preu del blat era car en aquell moment; una quartera valia un dobló d’or, és a dir 48 sous. El gener de 1609 va manllevar 5 quarteres al metge Pere Mas, a mes de 101 lliures en diner. Va quedar en tornar-ho el setembre, posant com a penyora les parts de les seves masoveries de la Serra i la Vila. El novembre de 1610, Joan Casamaia, àlies Blanch, un jornaler de Fals, li va deixar 8 quarteres de fromental, i es va comprometre a tornar-les el juny, després de la collita. El 1608 el Massana va comprar una mula negra a Valentí Noguera de Manresa. Devia ser una bona bèstia, perquè en va pagar 31 ducats.

El 1630 necessitava diners amb urgència i va veure’s obligat a vendre un violari[4] de 52 lliures i mitja al blanquer[5] de Manresa Joan Monjo de la Plana. Ell i el seus descendents van haver de pagar anualment 7 lliures i mitja de pensió durant els propers 16 anys, fins que el violari va ser cancel·lat. El negoci va ser pèssim, perquè els interessos van pujar a 120 lliures en total.

Al marge dels negocis, la vida familiar del Francesc va estar marcada per dues mullers. Amb la primera, la Miquela, va tenir el Francesc, el Joan, l’Agnès i la Jerònima. Amb la segona, l’Elisabet Serramalera de Calders, va tenir el Gabriel, el Jacint, el Joan, el Pau, i la Maria Àngela. L’Agnès va fer parella amb Fermí Roca de Sant Llorenç Savall; la Jerònima amb Joan Braquet, hereu de les Malloles de Rajadell; la Maria Àngela amb Baltasar Carreras de Cabrianes; el Jacint va aprendre l’ofici de passamaner[6] a Manresa, on va casar-se amb la filla del boter Francesc Enrich; el Gabriel va instal·lar-se a Bellpuig, com a abaixador de draps de llana[7]; el Joan petit es va Casar amb una dona de a Manresa, però va seguir vivint a la casa dels pares; el Joan gran va ser diaca  i el Pau també va fer estudis de capellà, arribant a ser el rector de la parròquia de Santa Eulàlia del Corró d’Avall, al Vallès.

Aquest Pau no va oblidar-se del seu poble de naixença i va llegar a l’església de Fals un aniversari de 200 lliures. Consistia en dir una missa en sufragi de la seva ànima cada any el Dissabte de Resurrecció. Va posar com a condició que: «…el rector haja de publicar en la Iglesia de fals a la missa matinal y major lo diumenge antes de celebrar cada missa que lo dissapte vinent se dirà dita missa, y que antes de celebrar aquella haja de fer tocar la campana un quart abans…» També va deixar diners per noies casadores «…dos causas pias per donzellas a casar, so es, la una per las del llinatge y parentela de dit fundador y la altra per las que son naturals y natives del lloch de Fals…»[8]

Francesc Massana (I), en el testament que va atorgar el febrer de 1632, va nomenar hereu al seu  primogènit Francesc, fill de la Miquela, mentre que l’Elisabet Serramalera va deixar els seus béns al Jacint, fill propi.

Francesc (II) Massana va viatjar a Cardona el 13 de setembre de 1639 per fer la declaració del capbreu[9]. Va confessar que l’ heretat principal Massana comptava amb uns 200 jornals de terra, i que a més hi havia agregats els masos següents: de la Serra, de la Font, Alzina, Ramàs, de la Vila, Salelles i el Molí de Fals. La superfície total de la terra era d’uns 1000 jornals. Pagava de cens 4 lliures i mitja en metàl·lic. De la producció de blat, ordi, mill, cànem i verema se’n feien 25 parts, de les quals se’n donava una al rector i dues al Duc, en concepte de delme. El delme de les olives que es pagava al Duc era una part de vint, i a més a més, cada any lliurava un anyell o cabrit, un pollastre i un velló de llana.

Francesc (II) Massana va tenir una vida conjugal moguda. Primer va casar-se amb una dona anomenada Eulàlia, qui li va donar l’hereu, el Francesc (III). El 1621 va contraure núpcies amb Elisabet, filla de Jaume Serramalera i Valentina, de Sant Andreu de Calders. No cal confondre aquesta Elisabet Serramalera amb la madrastra del Francesc, d’igual nom, que possiblement era una tia d’aquesta. La noia era menor i els seus tutors van ser els encarregats d’oferir les 450 lliures del dot. Encara hi va haver un tercer matrimoni el 1633, amb l’Anna Casajoana, vídua amb fills de Pere Canudes, l’hereu del mas Pobla de Súria. Va aportar al matrimoni les 250 lliures del dot del Canudes i 50 lliures més. En els capítols, els dos vidus van fer plans pels seus rebrots, el Francesc i l’Anna, respectivament: «…es stat pactat y concordat que Francesc fill del dit Francesc i Anna filla de dits conjuges canudas seran arribats a edat de poderse entre si contracta, ell dits sdevenidors conjuges hajan de procurar y donar obra ab efecte que dits Francesc menor y Anna menor entre si contracten en fas de Santa Mare Iglesia conforme prometen ara y a las horas, prometent y jurant que per rao de dit matrimoni ell dit Massana donara al dit fill seu lo heretament als fills naixedors de lo primer matrimoni tots y sengles dens seus, haguts y per haver, (…) y dita Anna haja de aportar en dot a dit sdevenidor marit la sua universal heretat a pare i fill Massana…»

Els plans eren aquests però, com passa sovint, la realitat va ser tota una altra. Quan el 1642 el xicot Massana va arribar a l’edat adient no va casar-se amb la filla de la seva segona madrastra, sinó amb una neboda de la primera, Marina Casajoana, filla de l’hereu de les Marcetes de Viladordis. El dot va ser de 400 lliures i l’aixovar a «l’estil de la parròquia de Viladordis». Va quedar estipulat que si la Marina no tenia descendència a qui llegar el dot, només podia disposar per a ella de 60 lliures, havent de retornar les 340 restants a la casa de les Marcetes. El pare Massana va aprofitar el moment per nomenar-lo hereu, tot reservant-se l’usdefruit i fent una reserva de 1000 lliures per a dotar les filles solteres. El vell Massana encara va tenir dues filles amb la vídua: l’Anna i la Victòria. La primera la van casar amb Valentí Estrada de Viladecavalls i la segona amb Jacint LIedó de la  Grevalosa. Els dots van ser de 400 i 325 lliures respectivament.

Com que la Marina i el Francesc (III) no van tenir nois, la Maria Massana Casajoana va esdevenir pubilla. No li deurien faltar pas pretendents, però els pares en van triar un de ben lluny: el Maurici Raurell, de la parròquia de Sant Maurici de la Portella, probablement un fadrí del mas conegut actualment com el Rourell al terme de la Quar. Antigament anomenat de Quadres, és conegut d’ençà el 1059 quan Guifré, senyor del castell de la Portella fa una donació que, entre altres, inclou aquest mas. En un capbreu de 26 de juny de 1663, «… en poder de Joseph Riu, confessà Antoni Francesch Raurell,  pagès de Sant  Maurici,  en  domini de la abadia,  que com a home propi de dita abadia, posehïa, en lo territori de Sant Maurici, 4 massos units y  agregats al mas Quadrenns, esto és lo mas Quadrens,  Masset,  Segalàs y coll de  Sagrià, ab un molí unit al primer. Com y també confessà, baix dit domini, lo mas Manyachs, dient que lo  posehia a carta de  gràcia…»

En un altre de 1696 Antoni Martí Raurell confessa «…la casa y mas Raurell, olim dit Quadres, habitada y afocada, ab  un  molí  dirruït.  Ítem los  massos Masset, Manyaques y Sant Mauri, ab una casa afocada, dita la Ferraria de Sant Mauri. Item la casa habitada y afocada de son mas dit Coll de Sagrià y altre mas a este unit dit Sagalàs, dirruït  <…>. Ítem confessa la dècima del mas Escobet, a excepció de una pessa de terra dita la Coma del Grau, pròpia del dit mas <…> y finalment confessa que dins las confrontacions dels dits massos posehe<e>n, en la parròquia de Sagàs, una pessa dita la Coma de Salamó, en domini directe de la abadia…» a més del Mas Roset a la parròquia de Sant Joan de Vilada, que havia comprat a carta de gràcia[10].

Tot i provenir d’un mas prou important, li van deixar clar el primer dia que els fills que tinguessin amb la pubilla no es dirien Raurell, sinó que conservarien el cognom Massana. Així va ser i el seu primer fill va anomenar-se Pau Massana, àlies Raurell. Després en van venir quatre més: Joan, Josep, Maria i Francesca.

Massana

A finals d’agost de 1672 va pujar al mas Massana el notari de Manresa, Benet Font, a fi i efecte de recollir i posar per escrit les darreres voluntats del Maurici i la seva dona. El Maurici, que estava malalt, va demanar ser enterrat sota el paviment de l’església, a la tomba dels Massana, i va deixar 15 lliures per un aniversari. Va llegar a les filles 300 lliures i als fills 100, diners que podien cobrar a l’hora de casar-se. Va fer hereu al Pau. La Maria va deixar als fills les mateixes quantitats i va demanar que en el seu enterrament hi participessin 18 capellans. El Maurici deuria estar fotut perquè va morir aviat, ja que el seu testament va ser publicat a mitjans d’octubre. La Maria va viure molts més anys encara i va tenir la joia de veure casades les dues filles: la Maria amb Magí Martorell de Santa Cecilia i la Francesca amb Josep Feixes de Sant Joan de Vilatorrada.

Pau Massana va casar-se el 1685 amb Serafina, filla de Jacint Martorell, l’hereu d’un mas de Santa Cecilia de Montserrat i Maciana. La noia va estar dotada amb 700 lliures i el dia de les noces deuria lluir un dels vestits de l’aixovar, tal vegada aquest: «…un vestit de risso, ço es, ropilla y faldillas de escotina negra ab son guardapie de boqueals…». La relació entre les dues famílies s’havia iniciat el 1677, quan van unir-se el Magí Martorell, germà de la Serafina, amb la Maria, germana del Pau.

De fills de la parella, se’n coneixen cinc anomenats Valentí, Pau, Domingo, Antònia i Serafina. El Valentí va ser l’hereu, el Pau i el Domingo es van quedar a casa treballant pel seu germà i a la Serafina la van casar el 1727 amb el vidu Celdoni, amo del mas Soldevila de Castelltallat i a l’Antònia el 1738 amb el Francesc, hereu i fruit de les primeres núpcies d’en Celdoni, tal i com hem vist en el capítol dedicat als Soldevila.

[1] L’alou era el règim de propietat de béns immobles, en el qual durant l’edat medieval el propietari (l’aloer) tenia el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d’ús). Era el concepte antagònic de l’emfiteusi o propietat feudal, on el domini útil (o dret d’ús) d’un feu se cedia a un vassall, que n’havia de pagar un «cens» o servir-lo personalment a canvi del dret d’ús.

[2] Una forma de controlar la producció i les quantitats a percebre en concepte de delmes.

[3]  La venda a carta de gràcia, popularment coneguda com «empenyorament», és un contracte de compra-venda pel que el venedor es reserva el dret de recuperar el que ha venut mitjançant la devolució del preu pagat. Al darrera s’hi amaga un autèntic préstec usurari en el que el capital prestat és el preu pagat al venedor i el que es ven l’interès o el que pot produir interès. La redempció o retrovenda és la devolució del capital i, com el censal, es pot fer sempre. Al Bages generalment es solia pactar a cinc anys, però també «a redimir sempre i quan» o a «quitar dintre de cinc anys i passats sempre i quan» que equivalia a termini indefinit. Si no es retorna el capital passat el termini, la venda es converteix en perpètua.

L’objecte de la venda és divers: un mas, tota una casa o una habitació d’aquesta, una peça de conreu, de bosc, tota o part de la producció d’aquesta peça, els drets de pastura,… i el preu, generalment, molt per sota del valor real de la cosa venuda. L’ «interès» és en espècie i basat en el rendiment que en treu el comprador.

Per tot plegat, la venda a carta de gràcia és dels contractes més gravosos i usuraris de tots.

Cal advertir que aquestes son definicions generalistes i que, a la pràctica, existia casuística molt diversa. Però resulten prou clarificadores per comprendre de què estem parlant.

Com anem veient, sovint l’endeutament més que respondre a una necessitat puntual o al finançament d’una inversió, esdevé un problema estructural que afecta tant als grans masos com als petits pagesos. Una mala anyada, deutes acumulats, pagar dots,… empenyen a endeutar-se. Sovint amb el resultat, al no poder fer front a les obligacions contretes, de veure’s en l’obligació de renegociar el deute, empitjorant les condicions i fent cada cop més grossa la pilota. Fins a perdre irremeiablement la propietat.

[4] El violari o pensió vitalícia és un tipus de contracte pel qual durant la vida d’una o més persones (normalment dues generacions), es rep el dret a una pensió periòdica que pot ésser en metàl·lic, espècies o mixta. En contrapartida s’ha d’haver lliurat un capital, béns immobles o drets. L’obligació de pagar la pensió vitalícia és redimible. El violari es concep com una forma de crèdit a llarg termini.

[5] L’ofici de fer les operacions preliminars per adobar les pells.

[6] Anomenats també cordoners. A diferència dels perxers o galoners, que treballaven amb teler, aquests ho feien a pols amb agulla.

[7] Ofici d’abaixar el pèl dels draps de llana tot tallant-lo i igualant el sobresortint amb unes grans tisores, caracteritzades per funcionar amb una molla i no tenir punta.

[8] Per a un mas tenir un fill capellà, dotar-lo correctament i col·locar-lo en una bona parròquia, era una bona inversió de futur. Posava el capital a «treballar» bé directament, bé mitjançant la comunitat de preveres, deixant diners a crèdit amb bon rendiment. Quan moria retornaven al mas, sigui directament, sigui complementant dots de les fadrines.

[9] El Capbreu és un document fet davant notari on hom anotava, en forma abreujada i períodes cronològics, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes o pels pagesos tenidors (podien ser de remença) als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. S’hi esmentaven els béns que tenien cedits, fent menció de les seves característiques, de llurs afrontacions, del què pagaven per tenir-los (cens) i dels terminis de pagament.

[10] Font: Diplomatari del Monestir de Sant Pere de la Portella, a cura de Jordi Bolòs. Fundació Noguera, Barcelona 2009.

 

Les Planes de Sant Mateu de Bages

Tot apunta que els Planes arribaren a Sant Mateu entre finals del segle XV i primeries del XVI. En un document datat per Pasqua Florida del 1411, transcrit a la «Monografia» de mossèn Valentí Noguera, publicada a Manresa el 1909, on hi ha un inventari de les donacions dels prohoms de Sant Mateu per a un fons de caritat, no hi consta cap Planes. Tampoc al fogatge de 1497, en canvi ja figura al de 1553.

A l’exigu arxiu parroquial s’hi conserven documents, alguns en estat ben precari, i índex de documents que fan referència a un tal Sebastià Planes, parents seus o persones que porten aquest cognom, datats entre 1501 i 1578. Amb tal dispersió de dates és obvi que es refereixen a dues, probablement tres, persones diferents, quina relació entre ells podria ésser de pare/fill però també d’oncle/nebot.

Per tota aquesta documentació sabem que Sebastià Planes era amo dels masos Corts, Cardó, Conill i Vila, a Sant Mateu, i de Cremats i Cerarols, al terme de Santa Maria de Gaià.  Els masos de Sant Mateu eren els que, juntament amb la capella de Sant Miquel, formaven la vila aplegada al peu del castell. Més endavant veurem que el castell també formà part d’aquest patrimoni. L’haurien establert —cedit el domini útil— els Gàver, senyors del castell de Sant Mateu, a favor de Sebastià (I) Planes i els seus descendents, entre 1497 i 1501. Senyoria que posteriorment, per matrimoni, passaria als Peguera. D’aquelles cases ja no en queda cap vestigi: abans de la Guerra Civil se’n van retirar les runes i arrabassar el terreny que ocupaven per fer-hi la feixa de conreu que hi veiem actualment.

El mas Figuera de Castelltallat

Sebastià (II) Planes estava casat amb Francina Figuera, filla de Joana del mas Figuera de Sant Mateu. No sabem com es deia el pare ni si Joana era pubilla o fadrina d’un altre mas. Pels testaments de Francina  —no porten data, potser es tracti de còpies, però semblen correspondre a 1540 i escaig— sabem que Sebastià i ella tenen quatre fills: Joana, Cristòfol, Sebastià, i Antoni. A aquests cal afegir-hi a Joan, casat a Cardona. Francina diu estar detinguda de malaltia de la que tem morir i nomena hereu al seu fill Cristòfol. En canvi Sebastià (II) Planes no presenta aquesta situació en les seves darreres voluntats: vol que la seva mare sigui mantinguda a l’heretat de les Planes, nomena majora i senyora[1] dels seus béns a Francina i preveu que, si ella es torna a casar, se li retornin els diners del dot. Esmenta un germà, Toni, i una germana que no anomena, i l’heretat de Gaià. Finalment nomena també hereu al seu fill Cristòfol.

Per alguna raó, el següent hereu de les Planes conegut no fou Cristòfol  —potser va morir abans de ser-ho, o no n’ha quedat cap constància— sinó un altre Sebastià (III) Planes.

En una àpoca[2], datada el 1561 i en la fundació d’un fons de caritat del 1575, s’anomena a Sebastià Planes com a batlle de Sant Mateu. Ens sembla interessant transcriure aquest darrer document per deixar constància de les cases principals de Sant Mateu en aquella època.

«Sia notori a tothom com els pagesos y homens del terme y parroquia de Sant Mateu fermen, aseguran y en bona fe prometen donar y pagar quiscuns dos cortans de blat per la charitat de Sant Mateu y asso prometen primo el batlle Sebastià Planas y los jurats Pere Planas y en Gabriel Pla y en Francesc Pla y els altres Francèsc Fontanet, en Perot Portella, en Francesc Sociats, en Sebastià Rabassola, en Joan Sala, en Pere Aloy, en Pere Roig, en Francesc Prat, la vidua Bastardas, en Joan Fontanet de la Rovira, en Valentí Fontanet, en Vicens Romaní, en Joan Comallonga y los de Sant Andreu, y per asso tenir y assegurar ne obliguen sos bens juntament quadahu de ells que los colectors tinguen forsa d’executar y demanar als anomenats y susdits dos cortans de blat en qualsevol manera y ab despeses si serà menester en qualsevol cort de qualsevol jutge eclesiàstich o secular y asso prometen ab jurament y los mateixos prometen en les matexes condicions y forces pagar una corta y mitx de blat per la charitat de Pasqua. Fet i firmat la present acte per los susdits en poder del Rector de Sant Mateu, Francesc Puig, vui a 2 setembre de 1575. Testimonis en Jaume Fontanet y Valentí Roig»[3]

Sebastià (III) Planes s’havia casat amb Francesca, de la que no en sabem res més que el nom. Atorga testament el 10/8/1578 on es presenta com a batlle de Sant Mateu. Nomena marmessors als seus fills Pere i Salvador i al seu germà Jaume. Desitja ser enterrat al vas de les Planes del cementiri de Sant Mateu. No anomena la seva esposa Francesca, tal vegada ja era difunta. Dota a Salvador, solter, amb 10 lliures per quan es casi i que, entretant, li sigui feta despesa i treballi pel bé de la casa. Deixa 10 lliures més per pagar un deute del seu fill Jaume amb un metge de Valldaura a Manresa. Si en calguessin més, ho deixa a discreció de l’hereu. Vol que s’alci l’empenyorament que pesa sobre el mas de la seva filla Joanota i que se li permeti viure i recollir-ne els fruïts durant quatre anys, de franc. També vol que el seu fill Pere retorni a l’església tres quarteres de blat que ell havia retingut —suposem que en penyora— de la campaneta de Sant Miquel que s’havien emportat. Nomena hereu a Pere o al seu fill major si ell no pogués.

A partir del testament de Sebastià (II) Planes, els masos de Cremats i Cerarols ja no apareixen més relacionats amb els Planes de Sant Mateu. Tal vegada els havien venut o llegat a algun fadrí o fadrina.

Però quina és la procedència de la nissaga Planes? Un dels camins per esbrinar-ho que va seguir Joan Planas i Martí autor de «Les Planes de Sant Mateu, una casa pairal» són precisament les possessions de Cremats i Cerarols, al terme de Santa Maria de Gaià. Les indagacions el portaren a constatar que a Gaià no hi ha llibres de registre anteriors a 1936 i que Cremats i Cerarols estaven integrades a les parròquies de Cornet i Santa Eugènia de Relat. I els seus llibres, anteriors al 1600, eren dipositats a l’Arxiu Diocesà de Vic.

Els documents que en Joan Planas va localitzar en aquest arxiu fan referència al mas de les Planes de la parròquia de Santa Eugènia de Relat, terme de Santa Maria de Gaià  (actualment d’Avinyò). També són capbreus, escriptures de reconeixement de domini senyorial a favor del paborde de la Seu de Vic dons la finca era de senyoriu eclesiàstic.  

Un tràmit per evitar la prescripció dels drets que treien causa dels establiments perpetus (emfiteusi).

Un, datat el 1390, el signa Pere de Planes. L’altre, del 1427, el subscriu Jaume de Planes. Probablement un hereu o successor. Però, en el periòdic reconeixement de drets senyorials que es fa a la prebosteria de Vic per la masia de les Planes, l’any 1553 l’atorga un Gabriel Abellar, en la seva condició d’amo de la finca. Desapareix dons el cognom Planes com a titular. I aquest fet ocorre contemporàniament a l’establiment dels Planes a Sant Mateu.

Tanmateix, Joan Planas no localitza cap referència documental de les finques de Cremats i Cerarols. Tampoc hem pogut establir la situació de Cremats, però a uns 4,8 quilòmetres de les Planes d’Avinyò, i actualment en terme de Sallent i proper a Cornet, hi ha un mas anomenat Cererols.

Al fogatge de 1497 el cognom Planes consta censat a la Vegueria de Manresa al lloc d’«Avinyonet». Al de 1553 ja no hi apareix (ja hem vist que és present a Sant Mateu). En ambdós fogatges no hi figura el lloc d’Avinyó però els cognoms que hi apareixen recorden topònims i famílies d’aquest poble (Abadal, Illa, Portella, Posa, Verdeguer,…). De la mateixa forma, el cognom Abellar/Abeyar és enregistrat al veí lloc de Cornet. Cap altra referència al cognom Planes a Gaià, Santa Maria de Gaià, Cornet, o en tota la resta del veïnatge.

Tres dades circumstancials ens inclinen a recolzar la hipòtesi de Joan Planas en el sentit que el primer Sebastià Planes de Sant Mateu era originari  de Santa Eugènia de Relat i descendent de Pere i Jaume de Planes

  • Concordança de cognoms.
  • Coincidència geogràfica de Cererols amb el mas de les Planes al terme de Santa Maria de Gaià.
  • Contemporaneïtat entre l’establiment a Sant Mateu i el canvi de cognom en la titularitat de les Planes de Santa Eugènia.

El motius d’aquest canvi d’aires ja cauen en el terreny de l’especulació.

El següent amo de les Planes fou Pere. Es va casar amb una dona anomenada Joana. La parella va tenir tres mosses i quatre xicots. La Joana, l’Eulàlia i la Margarida que es va casar el 1594 amb Miquel Santasusanna; en enviudar va unir-se a Pere Joan Miquel de Castelltallat que tampoc li va durar gaire dons el 1602 tornava a passar per l’altar del braç de Pere Torrescassana de Claret dels Cavallers.

Els xicots foren el Pere (l’hereu), Joan, Cristòfol i Jaume. El Joan va casar-se amb Francesca Torras de Coaner, pubilla de les Torres de Coaner, mas actualment conegut com can Serra. Van atorgar capítols matrimonials a Manresa l’any 1602. Durant la seva regència del mas Castell va augmentar-ne el patrimoni, amb la compra d’algunes cases a Manresa i noves terres. Es tractava d’una persona culte: hi ha constància que sabia escriure i que a la seva mort al mas hi havia diversos llibres, entre ells un de faules. Fou batlle de Coaner per compte del Duc de Cardona, senyor del terme.  Tenia un caràcter fort i va estar implicat en més d’un escàndol al poble: va apallissar al rector de Coaner després d’haver-lo atrapat entenent-se amb la sogra i poc temps després també es va involucrar en un tiroteig per la festa del Roser a Súria. Tot plegat li van merèixer la fama de bregant i busca-raons entre veïnat.  Va tenir un parell de fills, però tots dos varen morir als pocs dies d’haver nascut i cap va arribar a la pubertat. Va morir l’any 1632, pocs dies abans que la seva esposa, segurament d’alguna epidèmia i, al no haver tingut descendència, el seu dot de pubill va ser retornada per la família de la seva esposa a les Planes de Sant Mateu, així com els seus béns —no pas el mas Castell, propietat de la pubilla— foren venuts en encant públic i els guanys invertits en misses a la seva memòria. Al seu testament, pres davant el rector del poble, llegà les cases de Manresa a una neboda seva, així com va repartir alguns diners i possessions entre la seva família Planes.[4]

En Pere també fou batlle de Sant Mateu. I deuria ser home a qui plaïen les aparences: va fer donació a l’església parroquial, d’una creu d’argent feta pel mestre Tamarit, argenter de Barcelona, que va costar 101 lliures, 19 sous i 6 diners. Va ostentar la presidència de la Confraria de Nostra Dona del Roser —la més important del poble— que es va organitzar, prèvia autorització pontifícia, durant el seu mandat. Però, com el seu fill Joan, també era home de caràcter. El 21 de setembre de 1582, diada de la festa major, va haver-hi un greu avalot amb el resultat de tres morts i dos ferits.

«En aquesta festa gran se mogué gran avalot en la placa de Sant Mateu, en la hora de les ballades, a la tarda, entre 4 y 5 horas. Començà primer un tal Gaspar Torres, fill de Rajidell y mosso den Aloy del present terme, a tenir rahons ab Miquel Carrera barber de Santpedor, perquè aquest havia dit si lo Torre havia robat als Molins o al Torre de las Torres; lo batlle Pere Planas, tement no compareguessen certa classe de gent, manà que es plegàs la festa; però luego un colp de pedrenyal que tira Magí Aloy desde la plassa, ferí i mata a Joan Sala, que es morí dins lo cementiri, al peu del Campanar; i poc després lo Batlle, son cosí Miquel Frígols, qui estava a les Planes, i altres partidaris seus, s’empararen d’aquell lloc sagrat des d’allí dispararen y mataren al Gasparó Torre, que estava situat en un claper de pedres al cap de la plassa que tocava al camp del Pla, i entrat dintre, allí morí; també tocaren a un del costat, Janot Junyent (a) Raphel, mosso igualment de’n Aloy, y travessat del ventre morí lo endemà a casa de’n Pla. Encesa la malicia dels dos plàns o bàndols, es tiraren de dins lo cementiri estant Valentí Pla i Miquel Frígols (a) Noguera y los dos quedaren nafrats, lo primer de les cuixes i l’altre del costat esquerra. Resultat aquesta brega, que la Iglesia fou profanada y tancada: no es deien misses i oficis, ni es tocaven campanes. AI  principi del avalot hi havia Jaume Devesa, Agutzil de Manresa qui  havia anat a Sant Mateu per veure si podria detenir a Guillem Bogunyà y a Mateu   Vilatortella,  acusats de moneders falsos y de haver donada una ginebrada a les portes de l’Advocat fiscal de Manresa, y els quals es suposava s’amagaven a Sant Mateu y Castelltallat».

La presencia de l’algutzir va motivar la intervenció de la justícia de Manresa en aquells fets, la qual va enviar el metge Antoni Cantaire a les  autòpsies del cas. L’acta d’autòpsia deia el següent: «En presència de M. Pebres, subvicari, reconeguí lo cos mort de’n Sala, vestit ab casaca gascona, sajó de contra, calces y calsones de burell vestits y ab clau… flasco de pedrenyal, lo qual té dos forats de pilotes en l’esquena en vers costat esquerra i li ixen davant del costat dret; y lo cos den Gaspar Torre tot vestit de vermell y travessat de dues pilotes que li entren per los prims i li ixen per l’esquena».

Sant Miquel de les Planes

Segons mossèn Noguera varen detenir Pere Planes. I potser li va costar el càrrec dons quan fa testament el 1594, signa com a testimoni Gabriel Pla a títol de batlle de Sant Mateu. En aquest testament, Pere declara ser fill de Sebastià i Francesca (difunts) i, cosa poc usual, diu que fa el testament no pas malalt i al llit com la majoria de testaments de l’època, sinó que va ell mateix a la rectoria, trobant-se bé de salut gràcies a Déu, però que cal ser previsor. En aquest document hi apareixen força familiars: una neboda, filla del seu germà Jaume —aquell a qui son pare llegà 10 lliures per pagar metges— que deuria haver mort i s’estava a les Planes. L’esposa Joana que és viva; té dues filles casadores, Eulàlia i Joana, a qui dota amb 150 lliures a cadascuna; un gendre anomenat Joan Miquel, casat amb la Margarida. Al Joan, el qui es casà amb la pubilla de les Torres de Coaner, li deixa 50 lliures i als dos altres Cristòfol i Jaume els n’hi deixa 25 per quan es casin. Nomena hereu al seu fill Pere.

Deuria recuperar el càrrec: el 1597 Pere, entre d’altres, és marmessor d’Esteve Rabassola i actua com a batlle —del senyor Galzeran de Peguera i Gàver— fent un molt interessant inventari, encant i administració, de la casa de la Rabassola.

Pere torna a testar el 1599. Ara ja es tracta d’un testament típic en que el testador jau al llit amb la protocol·lària declaració en que jau afectat de malaltia corporal de la que tem morir, però amb plenes  facultats cognitives. Repeteix marmessors, la muller Joana és viva i la resta del testament similar, els fills solters segueixen solters. Curiosament estableix una gradació del dot masculí de 50, 30 i 25 lliures segons l’edat. Ja no anomena a sa filla Joana (s’hauria casat o potser mort). Designa a Pere  «major de dies»[5] com a hereu i estableix l’ordre successori en cas de fallar la línia del primogènit desviant-la cap als germans Joan, Cristòfol i Jaume.

Pere mor aquell mateix any i pel juny s’obre el testament en presència de la viuda Joana, l’hereu Pere i dels testimonis que són el vicari de la parròquia i Joan Figueres, pagès de Sant Mateu.

El següent a regir el mas de les Planes fou dons un altre Pere nat abans de 1574 dons, quan testà el seu pare, ja era major d’edat. Es va casar amb Caterina Bonsfills. Aquesta Caterina va testar davant el rector de Sant Mateu el dia 1 de maig del 1634. Suposem que devia ésser manresana, perquè en les seves voluntats va disposar que l’enterressin o bé al vas de les Planes, o bé a l’altar de Sant Antoni, de  l’església de Santa Maria de la Seu, de Manresa, on devia tenir-hi drets la seva família.

Com son pare, Pere també intervé com a batlle i marmessor en un altre testament i inventari el 1604. Res més coneixem d’aquesta família ni de la seva descendència.

Castell de les Planes

El següent que identifiquem clarament al front del mas és Josep Planas. És ell qui signà el capbreu en el que, per primer cop, es documenta la vinculació del castell a la família Planas. Atorgat, el 25 de gener de 1701, per Lluís Soler i de Peguera a Josep Planas, davant del notari reial Francesc Madriguera. Per raó de dita escriptura, «…el confessant, de son grat i certa ciència, lloa, aprova, ratifica i confirma, o be nou estableix, a favor de Josep Planas, de Sant Mateu de Bages, i dels seus successors, perpètuament, tot aquell mas anomenat mas Corts, habitat i afocat amb la casa, terres, honors i possessions, així com els altres masos, anomenats mas Cardó i mas de la Vila, units amb les terres i dit mas Corts; com també tots els drets i pertinences d’aquells que tenia i posseïa Josep Planas, en el terme de Sant Mateu, amb totes les entrades i eixides, drets i universals pertinences». Les terres dels esmentats masos, que formaven una unitat de finca amb l’anomenada de les Planes i que comprenien el castell de Sant Mateu i la capella annexa de Sant Miquel, es descriuen en l’escriptura, seguint amb detall minuciós la línia completa de termenal.

Josep es casà amb una dona anomenada Francisca i d’aquesta unió en coneixem quatre fills: Gabriel, primogènit i destinar a ser l’hereu, Pere, Josep, que va morir el 1710 i Francisca, casada amb Joseph Vila i Llayrach, amo del Prat. En enviudar va unir-se a Caterina amb la que va tenir un fill anomenat Mateu que, quan es va casar amb Marina Pla, va anar a viure a la «caseta de les Planes». També dos infants, Salvador i Francisca, morts prematurament amb pocs dies de diferència el 1702. Al registre d’òbits consten com «albats» el que fa pensar que havien nascut d’un mateix part. I Valentí, un noi que va morir el 1705 amb catorze anys.

Gabriel era el primogènit i per tant havia de ser l’hereu. Però va morir el 1697. Tenia una filla que va esdevenir pubilla quan l’avi Josep va atorgar testament el 21 de novembre de 1721. En les darreres voluntats Josep nomena marmessors el seu nét Miquel Vilajoana (casat amb Caterina), Lluís Carner i Josep Rabassola. Elegeix sepultura en «el fossar de l’església parroquial de Sant Mateu, en el vas de la meva casa». Institueix, desprès, hereva universal a Caterina Planas, néta seva. I per tal que no s’esmunyís ni una agulla l’herència, precisa que li deixa «tots els béns meus, mobles i immobles que’m perteneixin en qualsevol part i em perteneixeràn, haguts i per haver, i accions universals meves sobre tots els béns que’s trobaran a qualsevol part del mon, per qualsevols causes i raons». La institució hereditària recargola amb llargues i minucioses clàusules encaminades a evitar que el patrimoni es desvinculi de la família. Hem deixat de dir que en l’indicat testament ordena les cerimònies de l’enterrament, novena, cap d’any, etc., precisant que, pel cap baix, hi hauran d’assistir a cada una vuit sacerdots. També disposa que al de la seva dona n’hi hagi…sis. No havia passat ni una setmana que ja celebraven els funerals de Caterina. Josep va trigar encara mig any a seguir-la. Se n’anava a l’altre barri el 30 de juny de 1722.

Els funerals eren un dels esdeveniments que —ultra recordar al difunt— servien per reunir la família. També, juntament amb les misses de novenes i caps d’any o aniversari, i el nombre de d’oficiants, eren una demostració de la posició social i econòmica del finat. Aquest era un apartat rellevant dels testaments, especialment si eren atorgats davant de clergues, interessats en assegurar-se treball remunerat a posteriori. Però també per al testador que,   preocupat per que se’n conservés memòria pòstuma, solia determinar el nombre, la distribució i el lloc dels oficis en sufragi seu i el d’oficiants amb la «caritat» o remuneració que havien de percebre, variable en funció de l’època i costums. Així veiem com als registres d’òbits, funerals, novenes,… el clergue sol anotar-hi el nombre d’oficiants i la remuneració percebuda de forma detallada o bé el genèric «donaren la caritat acostumada». En cas d’amos de masos principals, era corrent que s’encarreguessin, a més a més, misses celebradores en capelles determinades de la parroquial com la del Roser o a d’altres del terme com Sant Miquel a Sant Mateu, la de Figuera a Castelltallat, o la del Grau a Fals.

Als funerals s’acostumava a donar dinar, cal tenir en compte que podia haver-hi parents arribats de lluny. Però si no se’n donava, es repartien coques. El dinar i distribució de coques constituïen un costum ancestral rigorosament establert, de tal manera que si no s’observava, els drets de parròquia eren més alts. Els dinars eren en general abundants, tal com els de festa major. Ara, calia subjectar-se a determinades regles: el menjador havia d’estar a mitja llum i de les menges n’eren excloses certes carns, considerades poc adients amb la naturalesa de l’àpat. Això sí, s’acompanyaven amb una lletania de parenostres i jaculatòries, amb els que es tractava de fer-se perdonar l’expansió que es prenien els comensals a espatlles del difunt.

El patrimoni de les Planes va passar contrarietats econòmiques en vida d’aquest Josep. Entre els anys 1680 i 1691, va manllevar diners tres vegades. Les operacions es formalitzaven com a vendes a carta de gràcia. Els prestadors foren sempre comunitats de sacerdots de Sallent i Moià.

Caterina Planas va esdevenir dons mestressa quan el carro anava pel pedregar. Hem vist que estava casada amb Miquel Vilajoana. Va enviudar i va contreure noves núpcies amb Josep Cortés, de Callús, que va morir el 21 de gener de 1738. El tercer marit fou en Josep Guillem, que no sabem d’on era. I la darrera vegada es casà amb un vidu, Joan Pla i Figuera, de Sant Mateu mateix. De tots quatre marits hi ha escriptures, que firmaren juntament amb Caterina, sia per contreure, sia per cancel·lar deutes de les Planes, i en totes elles afegiren el cognom Planas a llurs cognoms. De manera que el primer, un cop casat oficialment s’anomenava Vilajoana i Planas; el segon, Cortés i Planas, i així successivament. Tots ells moriren sense fills, però si n’haguessin tingut, aquests haurien usat el cognom de la casa.

Les Planes amb el turó del castell i la serra de Castelltallat al fons

Durant la vida dels tres primers marits, l’economia de les Planes va anar de mal en pitjor. Les vendes a carta de gràcia continuaven augmentant i les cancel·lacions minvaven. La troca s’havia enredat de manera considerable quan l’entrada d’en Pla a la família, amb diner fresc, va portar la solució. En Pla era persona acabalada i, per tant, un partit temptador, que la Caterina va lligar i portar cap a casa. Ara que, el joc, es va fer a cartes vistes: en l’escriptura de capítols matrimonials que signaren el 21 de setembre del 1752, el nuvi va comprometre’s a pagar tots els deutes de la casa: «pensions, censos, reial cadastre, i les altres obligacions a favor de creditors legítims». El compromís el va contreure amb la solemnitat de jurament pel «Sant Déu i els Sants Evangelis», i va complir-lo al peu de la lletra: en poc temps va fer dinou cancel·lacions de dots, censos, deutes, etc. Alleujat d’aquesta càrrega, el patrimoni de les Planes va recobrar la posició d’equilibri.

Caterina va morir l’octubre de 1773 i el Joan Pla el juliol de 1778. En no haver-hi descendència en cap dels quatre matrimonis, el patrimoni, en funció del testament de l’avi Josep —aquelles minucioses clàusules encaminades a evitar que el patrimoni es desvinculi de la família— va passar al seu cosí Pere Màrtir Planas, primogènit de l’oncle de dita Caterina, Pere Planas i de Margarida Serra. Desconeixem quan va morir en Pere (pare) però la seva viuda deuria passar-les magres: va morir el 1758 i al registre del seu òbit el capellà hi escriu «… viuda deixada del qº[6] Pera Planas, habitant en aquesta parroquia, morí de repente lo die nou del sobre dit mes (abril) y per causa de la sua mort repentina, no pogué rebrer sagrament algun. Assistiren als officis de enterro dos capellans donantlos la charitat acostumada. Se judica no havia fet testament perquè vivia de las almoynas que aplegava y no tenia per testar»

Resulta sorprenent la decisió del viudo Pla d’aportar cabals a un mas del que no podia esdevenir-ne amo. Potser pretenia «comprar la pubilla» amb l’esperança de tenir descendència amb Caterina. En aquest cas la propietat hagués recaigut en els fills. Tot i que a la vista dels precedents matrimonials no semblés opció gaire fiable.

Així que a en Pere Màrtir li va caure, com qui li toca la grossa, una herència ben sanejada. S’havia casat amb Francesca Sitjàs, una noia de Castellnou de Bages filla de Josep Sitjàs i de Maria Anna Camprubí. Van tenir com a mínim un fill anomenat Francesc. La Francesca va morir el 1771 i al registre d’òbit el capella hi fa constar «no testa per no tenir que testar». O sigui que el dot que li haguessin donat els pares deuria ser ben magre o ja s’havia fos. En aquesta data Pere Màrtir encara no havia heretat.

Pere Màrtir va tornar a casar-se amb la Magdalena Jordana. Va fer testament el dia 1 de febrer del 1779, al qual va addicionar amb un codicil del dia 6 de maig, que tingué com a únic objecte llegar les joies de la casa a Magdalena.

Francesc, fill i hereu de Pere Màrtir, es va casar amb Magdalena Canals, que desconeixem d’on provenia. Però va aportar un dot de 400 lliures en diners, a part d’altres béns. Que sapiguem van tenir tres fills: Joan (l’hereu), Miquel i Felip.

El nou titular del mas fou Joan, que va contraure matrimoni amb Antonia Soldevila Palà, tal i com hem vist a les acaballes del capítol dedicat al mas Soldevila de Castelltallat. Del matrimoni en nasqueren tres fills: l’hereu, també Joan, i dos fadristerns, Felip i Miquel.

Durant la vida d’aquesta parella va esclatar la Guerra Gran (1793~1795) entre la República Francesa i el Regne d’Espanya. Els francesos pretenien convertir el Principat i el País Basc en dues repúbliques satèl·lits, baluard contra la dinastia Borbó. Però els catalans rebutjaven la idea, d’una banda per la secular animadversió als «gavatxos» i de l’altra per les notícies que arribaven pels exiliats francesos sobre la revolució. La mobilització general del sometent a càrrec dels municipis per fer front a l’exèrcit francès aviat va resultar una càrrega feixuga. De la «Monografia» de mossèn Noguera extraiem aquesta nota conservada a l’arxiu parroquial «El dia 20 de Maig (1794) partiren de Sant Matheu 37 hòmens amb el Batlle per anar al Pandís (coll del Pandís, Bagà) a sometent y’ls gavaits hi pujaren i tingueren grans escopetades y sen mataren molts que causa llástima’1 pensari y veure que no se acaba may l’averi de assistir tanta gent a fer centinella sense aprofitá res sino gastá dinés».

Després seguiria l’ocupació del país per Napoleó i la Guerra del Francès (1808~1814).

Les Planes en una imatge dels anys 30 del segle passat

[1] Podem assimilar-ho a usufructuaria o mestressa. No en té la propietat però en pot disposar excepte per alienar que li cal el permís de l’hereu.

[2] Carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda. En aquest cas és un reconeixement que fa en Joan Pastor de Gàver (senyor del Castell de les Planes i del masos del seu terme) d’haver rebut un cens o delme per part d’en Sebastià Planes, que hi tenia dret emfitèutic (cessió perpetua) per a ell i llurs hereus.

[3] De la «Monografia» de mossèn Noguera.

[4] Informació facilitada per en Bernat Comas i Ars, que ha investigat la genealogia de la Casa Castell de Coaner (actualment can Serra)

[5] Major d’edat, major de 25 anys.

[6] qº (quondam=difunt)

 

Miquel Planas i Soldevila «el Trempat» i Maria Teresa Carné Selva

El Miquel, nat el 1814, com que era fadrí, seguint la tradició catalana, no li tocava heretar i va haver d’espavilar-se amb els mitjans que li haurien proporcionat els seus pares i que consistirien en una casa —cal Trempat— i alguna terra. Desconeixem en quin moment s’hi va establir, però cal suposar que deuria ser en casar-se amb la Maria Teresa Carné, filla de Josep Carné Pubill i Maria Selva de cal Mariquit de Sant Mateu, nascuda el 1822.

Van tenir un bon reguitzell de canalla. No en tenim evidències, però és fàcil d’imaginar que amb una descendència tan nombrosa passessin dificultats i per això decidissin deixar el mas per fer-se càrrec de la masoveria de Can Guardiola, propietat de les Planes, probablement dotada de més terres. Amb aquest canvi cal Trempat hauria retornat a mans de les Planes.

Dels onze fills sabem que quatre van morir joves o infants. L’ordre amb que venen citats a l’acta de defunció d’en Miquel podria correspondre al de naixement: Antònia, Joan(†), Felip, Maria, Josepa(†), Filomena, Dolors(†), Teresa(†), Francesc, Lluïsa i Francesca. No hem buscat exhaustivament informació de tots els germans, però sabem que Filomena va casar-se amb en Joan Planas i Perramón (desconeixem si hi podria haver alguna relació de parentiu més o menys llunyana) i va morir el 1893 a Sant Mateu, als 40 anys i sense fills. També que Francesc va casar-se el 1885 als 25 anys amb Ignàsia Esquius, també a Sant Mateu.

El Miquel i la Maria Teresa van viure a cal Guardiola fins a la seva mort, ell el 1881 a l’edat de 67 anys i ella el 1898 als 76.

Cal Guardiola

Felip Planas i Carné i Rosa Bardés i Sarri

El Felip va néixer el 1845 i va continuar amb la masoveria de cal Guardiola. De fet no se’n va moure ni quan es va casar amb Rosa Bardés Sarri. La Rosa era nada el 1850 a Enfesta, actualment terme de la Molsosa, al Solsonès, filla d’Agustí Bardés (o Verdés) també d’Enfesta o tal vegada de Biosca (la Segarra) i de Maria Sarri, de Llanera, terme de Torà, també a la Segarra.

Van tenir quatre fills: una nena que va morir en néixer el 1878, el Francisco el 1881, la Maria i l’Agustí el 1886.

La Rosa va morir el 1902 als 52 anys i el Felip el 1913 als 68. Tots dos a cal Guardiola. Cal suposar que la masoveria la va continuar el Francisco.

 

Els Casal-Planas

Casament de Joan Casal i Maria Vilalta (1920)

La Francesca Planas, filla del Miquel «Trempat» i germana del Felip, va casar-se amb Tomàs Casal Bajona, de Súria, fill de Tomàs Casal i Raimunda Bajona. El Tomàs (pare) era andorrà, de la parròquia d’Encamp. La Francesca i el Tomàs varen tenir tres fills: Joan, Rafael i Maria. Joan «Joanet» Casal Planas però va néixer a Sant Joan de Vilatorrada el 1896. Així que el Joanet Casal i l’Agustí Planas eren cosins-germans. Els Casal, que eren fusters d’ofici, van mantenir la nacionalitat andorrana durant molts anys fins que van renunciar-hi. A l’arxiu familiar dels Fàbregas es conserva una nota mecanografiada datada el 1881 que diu textualment «noms dels avis d’Encamp, Nicolau Casal, Maria Casal, Encamp, casa Sant Ricart».

Joanet Casal va casar-se a Manresa el 1920 amb Maria Vilalta Perramon. Ella era filla de Lluís Vilalta Moliné, nat a Guissona i Montserrat Perramon, manresana. Van tenir dos fills: el Tomàs el 1921 i la Laieta el 1926.

El Tomàs va casar-se el 1946 amb l’Agneta Planas, filla de l’Agustí i néta del Felip. Eren fills de cosins. L’any sobre era la Laieta qui es casava amb el Joan Fàbregas.

 

Els Serra-Gras i els Vallès-Ribera de Súria

El Sebastià Serra i la Teresa Gras eren una parella de cal Sà de Súria, tocant al terme de Callús, que van tenir un parell de xicots, el Tomàs, nat el 1845 i l’Antoni. El Tomàs va casar-se amb la Mundeta Vallès Ribera, una surienca nada el 1850, filla de Josep Vallès i de Rosa Ribera. El Josep era de la Pobla de Claramunt i la Rosa de Súria. Tenien una altra filla anomenada Maria.

El Francisco Planas de ca l’Agustí afirmava, no amb completa seguretat, que era un oficial carlí, sense poder precisar en quina guerra. Del Ton el seu germà, havíem sentit alguna història referent a un militar carlí de la família que hauria participat en dues guerres, a la primera per ideals, però de la segona n’hauria sortit ben lucrat. S’hauria tornat a casar o amistançar amb una segona dona més jove que ell. Segons el mateix relat un parent l’hauria anat a visitar ja moribund i li hauria promès regalar-li un rellotge, la dona s’encarregaria de desar-lo immediatament provocant el plany del malalt. El Francisco no recordava aquesta història, però en canvi en relatava una altra: va encarregar al seu gendre Tomàs d’estellar una soca on hi va trobar amagades unes monedes. Tomàs, de bona fe, les va donar al sogre que se les va quedar sense fer-ne partícip al gendre. Es veu que després li’n feia mofa dient-li  «Tomàs! sempre seràs…un Tomàs».

La parella del Tomàs i la Mundeta van viure a Súria i tenir cinc fills: el Quim (1878), el Ton (1880), la Ramona (nada el 1882 i morta el 1884), la Ramona (1888) i la Cileta (1891).

Agustí Planas Bardés i Ramona Serra Vallès «Ca l’Agustí»

L’Agustí va fer de mosso a les Planes i desprès de masover. Es dedicava doncs a fer de pagès. Durant l’hivern treballava al bosc i preparava la terra per al cultiu.

Per aquell temps els amos de les Planes s’estaven a Manresa dedicats a altres negocis i l’explotació de la finca seria més secundària. Van alçar una casa adjunta a la principal per a encabir-hi el masover, al lloc on abans hi havia estables. Durant anys aquesta casa fou coneguda com a «ca l’Agustí». Aquí hi va viure amb la seva esposa Ramona Serra, amb qui s’havia casat el 1917, i hi van néixer els seus fills i alguns néts. Van tenir el Joaquim, que va morir infant, el Francisco (1918), l’Agneta (1922) i el Ton (1925). La Ramona va morir el 1938, de malaltia, a Barcelona, en plega Guerra Civil.

La casa dels masovers a les Planes

Les relacions entre els amos de les Planes —els hereus van retornar a la casa pairal— i els masovers sempre van ser cordials. Altra volta referim el testimoni del Francisco. La

mainada jugaven plegats: el Ton, el Josep, l’Enric foren sempre grans amics i no són poques les trapelleries que se n’expliquen del temps d’infantesa (de vegades jugant innocentment amb les armes i explosius abandonats després de la guerra) i joventut. Jugaven a futbol i anaven a caçar plegats. L’entesa entre els grans també fou bona. En temps de confrontació entre els sindicats agraris d’amos i parcers, uns i altres van procurar per sobre de tot que l’ambient general no els perjudiqués, així l’Agustí es va afiliar a la Unió de Rabassaires —altrament hauria estat mal vist— però sense involucrar-s’hi activament. L’amo de Les Planes d’altra banda hauria hagut d’exigir al masover ¼ de la collita enfront del 1/8 que la Unió reclamava. L’acord salomònic fou del 1/6 que durà fins els últims temps.

A mitjans dels anys cinquanta, juntament amb el seu hereu Francisco, casat el 1945 amb Carmeta Junyent, deixarien la masoveria per establir-se a cal Jepet de la Casa Nova. Aquest va ésser el nou «Ca l’Agustí» fins als anys 90 quan la família va bastir una casa de nova planta al Coll del Cargol. L’Agustí ja no ho va veure, havia mort el 1976.

Per completar el relat direm que el fill petit, el Ton, va casar-se el 1953 amb la Maria Vilà, de cal Vermell de Sant Joan de Vilatorrada.

Ramona Serra i Agustí Planas

Arbre genealògic de ca l’Agustí

Podeu accedir a l’arbre genealògic interactiu polsant sobre aquesta imatge