Cal Vermell

BIOGRAFIA:
Podem creure que va néixer a l'any 1882 i que va viure tota la vida a St. Joan. No en sabem gaires coses més que les purament anecdòtiques ja que la seva façant graciosa ha eclipsat d'altres notícies que podien arribar d'ell per via oral. Va veure com se li morien tres fills: Una filla de 1,5 anys, la Consol, va morir de Còlera. Una altra de 22 anys va morir durant les primeries de la guerra (no hi havia metges, doncs eren al front) i la tuberculosi va matar la Candelària. Poc després, el seu fill Ton era cridat a la guerra i hi va morir al front de Balaguer bo i deixant una vídua i dues bessones. Joan, el darrer fill també va ser cridat a la gerra i va acabar pres. Integrat a una brigada de presoners va treballar en la reconstrucció de ponts i infrastructura. Tan l'Isidre com la seva dona Angeleta havien de tenir una fortalesa de caràcter immensa per poder superar aquells tràngols.
També sabem que quan va morir el seu sogre Joan, va vendre la peça de terra de la seva dona Angeleta situada al Pla de Bigorra o Roda del Calderer per comprar un tros també de regadiu al Mas d'en Pla.

REFERÈNCIES ORALS:
De Maria Vilà, Ton Planas, Isabel Santamaría, Josep Barnaus.
La seva família procedia de Cal Canonge de Fals.
A l'hora de parlar de l'Isidre, sens dubte tothom es posa d'acord a destacar una mateixa virtut: el bon humor i el caràcter burleta i fins i tot maliciós, d'aquest home.
D'ell n'he sentit multitud d'històries gracioses: Es veu que era el rei de la imitació i constituïa una mena de referent humorístic al poble, sobretot quan anava a la barberia a fer-se afaitar. Es veu que era ell qui "afaitava" verbalment tothom que se li posava a tret.
He sentit explicar que solia riure's i imitar qualsevol veí o persona que se li posés a tret. Ho feia tan a la cara de l'interessat com a la seva esquena i quan ja es cansava de riure's dels altres començava amb ell mateix a base de parlar en un castellà que no sabia.
Un veí del terròs de Mas d'En Pla (ell hi va comprar un camp) es veu que li recriminava que anés a jugar a cartes a casa d'un enemic seu i va acabar fent-li vores. Aquest home era sort i tenia el camp un tros més amunt del el de Cal Vermell, en passar amb l'animal bo i llaurant l'Isidre continuava amb la seva feina bo i aplanat, i dissimulant, deia: BOO!!, amb la qual cosa el conductor de l'arada anava a para al cul del ruc i tornar a arrencar l'eina costava un bull. La víctima per culpa de la sordesa no havia sentit l'ordre d'aturar del seu veí i bo i emprenyat l'emprenia a garrotades amb l'animal. Els que acompanyaven a l'Isidre havien de fugir per no “revolcar-se” de riure i quedar malament.
També conten que en certa ocasió una discussió entre pagesos va acabar amb un ferit d'una garrotada al cap, l'Isidre tot dissimulant, va proporcionar el bastó al mes exaltat i així va acabar la cosa.
L'Isidre, m'explicava el pare, que quan ell va decidir començar a treballar a la indústria, no li va agradar la idea de deixar de dependre de la terra però que es conformava amb poder conservar-la i poder-la seguir treballant. Entenia que el Ton no s'acoformés amb el poc que la terra li podia donar i que cada dia era menys.
També m'explicava el pare que l'Isidre era un pagès d'aquells d'abans: treballava la terra amb un tarannà de fer les coses ben fetes pel gust de fer-les així, més enllà de la productivitat. L'Isidre era incapaç de fer un rengle que s'ensumés tort i això li portava conflictes amb el gendre que venia de treballar al bosc i "anava més per feina" per que el rendiment no era gaire alt.
De vell patia alguna malaltia cardíaca i un dia el Dr. Riera (del carrer del riu) li va posar un medicament nou, una injecció, tot va ser posar-se-la com començar a trobar-se malament els seus comentaris sobre aquella injecció eren : M'han posat "letricitat"!!. Aquesta "indicció" m'ha “fotut”. Efectivament, l'endemà ja era mort. No podem saber el nom d'aquell medicament però la Maria Vilà assegura que un altre home va tenir la mateixa sort amb el mateix medicament i en el mateix període. A casa mai més van voler saber res d'aquell metge. Sempre vàrem anar amb el Dr. Ribera tot i que queia molt mes lluny de casa, a l'altra punta del poble. D'això si que me’n recordo perfectament.

Josep Planas i Vilà
08/03/1999