Santjoanencs al front del Segre

Es coneix com a Batalla de Balaguer la contraofensiva fallida de l’exèrcit republicà durant la guerra civil, entre el 22 i el 28 de maig del 38, per tal d’eliminar el cap de pont establert a la riba esquerra del Segre pels nacionals, que havien ocupat Balaguer el 6 de maig i situat el front a la línia del Segre. En ella s’hi varen veure involucrats diversos santjoanencs i hi morí el nostre avi, Antoni Vilà (Ton de cal Vermell).

Cronologia d’esdeveniments previs en el context de la Guerra Civil Espanyola (1938)

L’avenç feixista es veu deturat a les fronteres naturals de l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa, tot i que assoleix establir alguns caps de pont a les ribes esquerres, com el de Balaguer (Noguera), que abasta les poblacions de La Sentiu de Sió, la Ràpita i Vallfogona de Balaguer formant un semicercle defensiu al davant d’aquest pas sobre el riu Segre.

Aquesta aturada va propiciar la reorganització dels republicans i la preparació de la contraofensiva que tindrà dues fases: el maig al llarg de la Noguera Pallaresa i del Segre i el juliol a l’Ebre. Per preparar-la l’Exèrcit republicà es reforça amb nous contingents de reclutes i reservistes. Es criden a files diverses lleves, com la del 1941, més coneguda per “Quinta del Biberó”. Joves nascuts l’any 1920 i que entraran en combat amb 17 i 18 anys. Però també reservistes de molta més edat com els de la lleva del 27, de 32 anys. És el cas de l’Antoni Vilà i Ballonga (Ton de Cal Vermell).

Crida a files. Un dilema i una decisió arriscada

El 27 d’abril en Ton, juntament amb altres reservistes de Sant Joan de Vilatorrada rep l’ordre d’incorporar-se a files a Barcelona, el dia 29. El seu germà Joan, més jove, ja havia sigut mobilitzat abans i per aquelles dates la família en desconeix el parador. En Joan estava casat i tenia un fill de curta edat (2 anys) l’Isidre. En Ton, també casat, tenia dues bessones de 6 anys: La Maria i l’Angelina. L’any abans, el 1937, havia mort la Candelària, germana d’en Ton i en Joan, a l’edat de 22 anys, de tuberculosi (els metges havien estat mobilitzats). La situació de Cal Vermell, semblant a la de moltes llars per aquelles dates, no era doncs gens fàcil: dues famílies que vivien bàsicament de l’agricultura i la indústria privades dels braços més joves i amb tres criatures. Encara sort que quedaven els avis Isidre i Angeleta, de 56 anys, la Isabel (esposa d’en Ton) i la Pepeta (d’en Joan) per anar tirant endavant. S’agreujaria més, amb en Ton mort i en Joan presoner de guerra en una brigada de treball forçat durant força temps.
En Ton va haver de triar entre dues possibilitats: seguir la convocatòria militar o amagar-se, tal com algunes persones li proposaven. D’una banda algú li va oferir de refugiar-se cap a Rajadell, on era més difícil que el localitzessin o bé encara més lluny: amagar-se al poble de Gavarra de on era originari el pubill Pinyana, el seu veí cridat com ell a incorporar-se. La decisió final de tots dos va ser, si més no de moment, de no posar-se fora de la llei. En la presa d’aquesta decisió hi tindrien a veure tres factors:

• En aquells moments la guerra estava en un punt crític però encara no es donava per perduda. Això no passaria fins després de la desfeta de l’Ebre. Ser detingut com a desertor podia tenir conseqüències tan fatals com la que intentava evitar.
• En cas de victòria republicana podia comportar una greu complicació a llarg termini. En Ton coneixia massa bé alguns membres del Comitè Revolucionari Local, algun d’ells com en Joan Iglesias “Joan de la Pela” els tenia de companys a la feina (treballava en una saboneria del Raval dels Jueus, ara carrer Muntanya) i al “Coro” (Actual “Verbena”, on eren membres del grup de teatre). Ell sentia comentaris i la possibilitat de que la família fos represàliada si es feia fonedís.

El dia 6 de maig son transportats en tren cap a Tàrrega. El grup de santjoanencs, en el mateix comboi, son sis. A banda de l’Antoni Vilà Ballonga (Ton de Cal Vermell), hi ha: en Josep Vila (Pep o Pepito de Cal Pladesans), en Jaume Ortonobas (de Cal Taulé), el Joan Iglesias (de Cal Frare), en Ton Tomasa (de Cal Carrasco) i en Joan Capdevila (el pubill de Cal Pinyana). A files, en la mateixa tongada, havien sigut cridats més santjoanencs com en Jaume Bastardes (de Cal Genís), però destinats a altres indrets.

Posteriorment son destinats a un poble que no anomena però que podria ser Golmés. Allí, el dia 10 els hi comuniquen llur destí: XVIII Cos d’Exèrcit, 72 Divisió, XXXVIII Brigada Mixta, 2on Batalló, 1ª Companyia.

Els traslladen al cap de poc: la matinada de l’11 cap al 12 de maig fan una marxa a peu d’uns 14 quilòmetres cap a Barbens. Dues companyies s’instal·len a les quadres d’una casa de pagès. El grup dels sis santjoanencs segueix junt.

En Ton, com bon pagès, queda admirat del que veu. Transcripció parcial d’una carta de datada el 12 de maig: Aquí és un país molt maco: hi ha uns plans molt grans d’arbres i farratge que dóna gust de veure, no obstant està una mica mal cultivat degut, segurament, a la manca de gent; aquest poble en diuen Barbens; tot això es veu que es nega doncs per tot arreu passen uns grans recs d’aigua que suposo venen del Canal d’Urgell…

En una carta datada el 16 de maig, en Ton comenta que els hi ha arribat notícies d’un bombardeig de l’aviació a la fàbrica Pirelli de Manresa. Que els soldats més veterans que ell ja començaven a rebre correu de casa i que estava força al corrent dels esdeveniments pel diari i també que hi havia soldats que reben visita de parents seus, desprès de viatges amb moltes peripècies. La família, en una carta datada dos dies més tard i que mai arribà a rebre, li explica que hi ha hagut un bombardeig prop del Molí de Boixeda, sense víctimes. També que la seva dona, la Isabel, treballa (cal suposar que a la fàbrica) tres dies a la setmana. Que el seu pare ha intentat anar-lo a veure, que ha passat per Guissona, Ponts i que desprès de moltes peripècies, ha arribat fins a Cubells, a 6 quilòmetres del front on ja sentia les canonades de bastant a prop. Havia demanat arreu sense aconseguir notícies d’ell. Llàstima! Es clar que encara no havien rebut la carta en la que els hi deia a on estava aquarterat.

Dos dies més tard, el 19 de maig, torna a escriure per informar a la família de que ha tingut carta: la primera i única que rebrà doncs dues anteriors s’havien perdut i les següents varen ésser retornades a la família perquè ja era mort. Explica que el dia abans, de nit, després de caminar uns 18 quilòmetres en direcció al front han passat per la vora d’un poble i arreu està ple de soldats de forma que, per a passar la nit els ha calgut construir cabanes. Estan molt a prop del front, però encara no son a les trinxeres. Segueixen junts els sis santjoanencs més un de Viladordis amb qui ja havien fet el servei militar a Manresa. En diverses cartes fa esment de que plou sovint.

La situació que descriu concorda perfectament amb la resposta (07/01/2003) a la pregunta sobre registre d’operacions de la 38ª Brigada pel maig de 1938, feta a l’Arxiu Militar d’Àvila:

Destins. Ordre de marxa del dia 18/05/1938:

• 1er Batalló: “Caserios” a l’Est de Bellmunt.
• 2on Batalló: Masies de Penelles. (batalló al que estava adscrit en Ton)
• 3er Batalló: Km 13-14 Carretera Montgai-Butsènit.
• 4ar Batalló: Al N de Montgai.
• Hora de l’ordre de Partida per als 4 batallons : 0h 15’ del 19/05/1938
• Establir el Lloc de comandament de la Brigada a Montgai
• Establir els llocs de comandament dels batallons a triar.
• Missió:Establir la força Butsènit
• Missió de la Brigada: Quedar com a reserva.

Per tant el poble que descriu l’Antoni Vilà en la seva carta be podia ésser Penelles i haurien quedat a la rereguarda al Nord del poble, a uns 6 ó 7 quilòmetres del front.

Molta correspondència

Durant aquells vint-i-quatre dies, en Ton escriu força sovint a casa: 7 cartes i 5 targes postals. També ho fa per compte d’altres companys analfabets, situació en que es troba la major part de la població com es el cas dels que resten a Cal Vermell. Les seves filles son encara massa petites com per a poder llegir. L’escolarització, per aquells anys, es feia molt més tard i a més a més, degut a la guerra, moltes escoles romanien tancades. Per això les cartes a Cal Vermell les hi llegeix i les escriu la Conxita Bacardit de Cal Biel, una cunyada del seu germà Joan. En aquest sentit en Ton era un “privilegiat”: havia estudiat al Seminari, sabia mecanografia i s’expressava en un català molt correcte, d’acurada sintaxi.

En totes les missives es mostra molt preocupat per la sort del ser germà, també al front i que, com s’ha dit, la família en desconeix el parador. Sovint te records per al fill d’aquest, l’Isidre a qui anomena l'”Isidret” o el “Tremendo”. Se’l veu amoïnat pel seu pare, que ha de carregar amb tota la feina de pagès que abans compartia amb ell i el seu germà. També per la mare: no para de donar-li ànims i dir-li que la guerra s’acabarà aviat. Però sobretot per la seva esposa i per l’evolució d’una forta infecció a l’orella que tenia en marxar ell. I per les seves filles a qui dedica les frases més entranyables.

El 21 de maig envia la seva darrera tarja postal.

Les darreres esperances d’eludir les trinxeres es fonen

En Ton parla a la seves cartes de gestions que hauria fet o hauria hagut de fer el Joan de la Pela per mirar de que fos alguna cosa així com reclamat com a imprescindible a la saboneria i que per tant fos allunyat del front… però no hi va haver resposta. Finalment es va presentar a la seva companyia per fer de mecanògraf i ocupar un lloc administratiu que comportaria menys risc, però no va ser ell dels triats.

La Batalla de Balaguer

L’Estat Major republicà, (quin cap era el general Vicente Rojo), ordenà al tinent coronel Juan Perea Capulino, comandant de l’Exèrcit de l’Est, llençar una ofensiva contra la línia de front establerta al Segre i la Noguera Pallaresa que havia de començar el dies immediats al 18 de maig de 1938.

Amb aquesta acció els republicans pretenien trencar les línies enemigues i avançar fins al Cinca per establir contacte amb la 43 Divisió encerclada a Bielsa, aïllar les tropes que acabaven d’ocupar la Vall d’Aran a l’hora que obligar a desprotegir la ribera de l’Ebre, per on estava prevista l’altra gran contraofensiva, destinada a reunificar el territori sota control de la República. Però sobretot es pretenia recuperar el control de punts estratègics com embassaments i centres de producció hidroelèctrica a les conques del Segre i la Noguera Pallaresa Cal recordar que Barcelona estava mancada d’energia elèctrica i que, mesos més tard, el control d’aquests embassaments per part de les tropes nacionals durant la Batalla de l’Ebre els hi va permetre obrir-ne les comportes y fer pujar extraordinàriament el cabal del riu dificultant molt l’avenç republicà.

De la importància que el comandament republicà donava a aquesta empresa en diu molt el contingent que s’hi va esmerçar: més de 160.000 homes, una quantitat mai mobilitzada fins llavors, fins i tot superior al de la Batalla de l’Ebre.

D’aquells fets es recorden enfrontaments d’extrema duresa com els de Les Pedres d’Auló (Pallars Sobirà), Sant Corneli (Jussà) o el Merengue (Noguera), però si be han quedat a la memòria col·lectiva aquests llocs, els enfrontaments d’enorme virulència amb grans pèrdues humanes, es repetiren per tota la línia del front.

La responsabilitat de l’operació contra el cap de pont de Balaguer, que serà coneguda com la Batalla de Balaguer, recaurà al XVIII Cos d’Exèrcit, a les ordres del tinent coronel José del Barrio. S’enfrontarà al Cuerpo de Ejército de Aragón a les ordres del general José Moscardó. L’exèrcit republicà es distribueix així: A la 60 Divisió se li encomana la zona sud, la resistència la constituïa principalment Vallfogona de Balaguer i l’Ermita del Pedrís. La 27 Divisió ha d’encarregar-se de la zona nord, entre el pantà de Sant Llorenç de Montgai i la Sentiu. I a la 72 Divisió (la d’en Ton), a les ordres del coronel Buxó, li correspon la zona centre, entre la Sentiu i la carretera de Tàrrega a Balaguer. És la que en sortirà més mal parada.

La matinada del diumenge 22 de maig comença l’ofensiva republicana amb un intens foc artiller i de l’aviació contra les posicions enemigues, després entra en acció la infanteria i al pantà de Sant Llorenç aconsegueix fer-les retirar fins a la riba dreta del Segre. També assoleix ocupar lo Morinyol. Però serà l’únic que s’aconseguirà i, malgrat que els combats son molt acarnissats arreu, els atacants no aconsegueixen llurs objectius. A la Sentiu es combat entre els turons de les Serres del Camp, dominats per les tropes nacionals de la 54 Divisió i els de la Serra de Morinyol, ocupades als primers moments per les republicanes de la 72. El Camí de Bellcaire feia de línia divisòria de les forces i també s’hi va lluitar amb gran intensitat. Atacs frontals de la infanteria republicana que a, base de moltes pèrdues, arriba a conquerir la posició contrària. Contraatacs dels feixistes que tornen a recuperar-la: es limiten a defensar la posició. Les cròniques recullen que el turó de la cota 347 fins a set cops canvià de mans. Moltes baixes per ambdós bàndols, especialment al republicà.

Del que es desprèn de les ordres rebudes a la 38ª Brigada pels 4 batallons, el 2on que era el del Ton i els seus companys de Sant Joan, ocupava la part més meridional. Sabent que els combats a la zona centre d’aquell semicercle es van desenvolupar entre les Serres del Camp i el poble de la Sentiu, és de suposar que els tocaria la zona dels turons acostant-s’hi des la part sud d’aquests. Aquesta suposició ve corroborada pel testimoni de Ramon Galitó, supervivent del 2on batalló 4a companyia. Mireu-ho al mapa. La virulència i acarnissament que revestiren els combats en aquests turons fa pensar que era degut a la seva posició estratègica i per on el comandament republicà esperava poder trencar les línies enemigues.

El dilluns 23 i el dimarts 24 de maig les accions es desenvolupen de forma semblant amb la mateixa estratègia republicana: bombardeig de l’artilleria i l’aviació per preparar el terreny per on la infanteria, acompanyada d’unitats blindades, s’estavella una vegada rere l’altre contra les defenses enemigues. Al cap de tres dies de lluita les pèrdues humanes i materials per ambdós bàndols son enormes.

El 25 els republicans es veuen obligats a deturar l’ofensiva i rellevar part de les seves forces: la 72 Divisió de Tagüeña substitueix davant Vallfogona de Balaguer la 60 que s’havia mostrat com la més ineficaç. La 46 Divisió del “Campesino” substitueix entre la Sentiu i la carretera a la 72 que, molt castigada, queda a la reraguarda per poder reorganitzar-se. Roman a les seves posicions del sector nord, sense relleu, la 27. Les tropes feixistes també es reorganitzen i la 54 Divisió que és la que havia rebut més càstig al sector centre, és substituïda per la 53. Aquell dia el president del govern republicà, Negrín i el general Rojo visiten el front.

El 26 es reprenen els combats amb tanta virulència com els primers dies i els mateixos resultats. Encara es perllongaran fins a la matinada del 29 quan l’exèrcit republicà es veu obligat a deturar definitivament l’ofensiva. Un comunicat emès el 28 ordena “...se ha dispuesto que el Ejército del Este pase provisionalmente a una defensa activa sobre las posiciones últimamente conquistadas” Es tractava d’amagar que l’atac al cap de pont de Balaguer i l’ofensiva a tot el front de la Noguera Pallaresa i el Segre havien fracassat i les posicions romanien més o menys que al començament. Però amb unes pèrdues enormes.

Sense notícies d’en Ton

Per força han d’arribar a casa notícies de la desfeta de Balaguer. Però cap de certa sobre la sort d’en Ton. Cal recordar que tampoc coneixen el parador de l’altre fill, en Joan. La família veu com li son retornades les cartes sense cap explicació i inicia diverses gestions a través de la Comandància Militar i del Socors Roig de Catalunya. Aviat reben la fatídica resposta confirmada per les diverses fonts: havia mort el 23 de maig.

La resta de companys, tot i que tingueren millor sort, tampoc en varen sortir ben parats: En Jaume Ortonobas, de Cal Taulé, ve ésser el primer a caure: resultà ferit i va quedar coix per sempre més. Va poder avisar a la seva família aviat perquè, en en trajecte d’evacuació cap a l’hospital de Sabadell, va coincidir en una estació amb un altre santjoanenc. Molt més tard, en tornar al poble, explicarà que quan el retiraven en llitera va passar pel seu costat en Ton que va exclamar “Pobre Jaume!”. El “pubill de Cal Pinyana”, segons la seva filla, en veure’s en greu perill va decidir que “mort per mort” millor desertar i va fugir cap al poble de Gavarra de on era fill (Cap a Coll de Nargó). No li deuria resultar gens fàcil però era home de bosc i això, sens dubte, deuria ajudar-lo molt. Va deixar passar molt de temps abans de posar-se en contacte amb la família. Pel que fa a en Joan Iglesias de Cal Frare, els seus fills recorden que els explicava que fou fet presoner a Camarasa juntament amb dos més de Sant Joan. Va estar pres dos anys, entre altres llocs a Barbastre i Miranda d’Ebre. També recorden haver sentit contar al seu pare que havia quedat molt impressionat en veure a un company de Sant Joan mort en una trinxera, en algun lloc entre Balaguer i Camarasa. Aquesta podria ésser una mostra del que representà la Batalla de Balaguer per al bàndol republicà: de 6 companys un de mort, un de ferit, tres presoners i un d’emboscat. A casa contaven que en ple combat algú (suposem que el Joan de Cal Frare) va avisar al Ton dient-li “Ton! Ton! Que toquen retirada!” però en Ton no es va moure, era mort.

A la pàgina web “Els morts de la guerra civil a Manresa (1936-39)” hi ha enregistrats set manresans morts o desapareguts al front de Balaguer entre el 23 i el 27 de maig. També quatre a Sant Corneli, un a les Pedres d’Auló i un a l’hospital dels Banys de Sant Vicenç.

Foses comunes

No podem saber que se’n va fer del seu cadàver. Sabem que molts foren enterrats allà mateix i que altres van ser retirats en camions. Tampoc sabem si del seu cos se’n van ocupar els nacionals o els republicans. El Sr. Ramon Galitó ens va dir que ell mateix va veure alguns camions que s’enduien cadàvers no sap on, qui sap si a Bellmunt. El Sr. Ramon Masana, pagès de la Sentiu, propietari d’una part d’aquella zona recorda que a finals dels anys 60 es va repoblar d’arbres tota aquella zona i que van sortir gran quantitat d’ossos humans sobretot a la part sud de la cota 328 (nacional) però no es van entretenir a recollir-los. Hem comprovat que l’efecte de les màquines erugues va ser devastador, no queda cap rastre de trinxera allà on hi ha bosc. Només hi ha restes en zones pedregoses dels cims del turó de la cota 347 (nacional), al turó de Lo Morinyol (conquerit pels republicans) i sobretot, la trinxera més sencera a la falda del turó de la cota 338, també en mans dels republicans. Si les nostres suposicions fossin certes en Ton podria haver passat per aquesta trinxera en la que encara hi ha cambres excavades per emmagatzemar material o aixoplugar-se.

Quan a finals dels anys 70 amb el retorn de la democràcia a Cal Vermell van buscar papers per tal que la Isabel podés cobrar pensió de viduïtat es va escriure a l’ajuntament de Balaguer per si hi havia el seu nom registrat al cementiri. La resposta va ser negativa però també que no es van registrar tots els enterrats per impossibilitat física degut al gran nombre de morts. Es recordaven imatges dantesques d’apilaments de cadàvers esperant rebre sepultura.

Ja es pot suposar que si hi van haver enterraments en els extensos camps on hi hagueren els combats ara no en deu quedar res degut al treball dels tractors. Els soldats republicans no portaven identificacions personals així que seria molt difícil d’identificar-los ni que s’hagués volgut fer.

Tot plegat fa retornar a la ment aquella frase tant curta i colpidora com una bala, d’aquell cartell pacifista d’un soldat caient desplomat sobre els seus genolls amb els braços estesos.