Les nostres arrels a Castelladral

L’Antoni Vilà Casals, va néixer el 1852[1] fruit de les segones núpcies de son pare, en Joan, hereu de cal Canonge de Fals, amb Rosa Casals, que també era vídua. La Rosa va morir aviat, calculem que el matrimoni va durar un parell d’anys i per això l’Antoni va ser criat des del primer moment per la seva madrastra, Rosa Iglesias.

L’Antoni era fadrí —el seu pare va tenir molta descendència de tres matrimonis—i es va casar el setembre de 1878, a Sant Joan de Vilatorrada, amb Rosa Vilanova i Feliu nascuda el 1856.

La parella de l’Antoni i la Rosa va fer de masovers a Can Server on hi haurien nascut dos fills, abans d’anar a viure a la casa del carrer Santa Eulàlia a Sant Joan de Vilatorrada, entre 1881 i 1889 que, des de llavors, és coneguda també com a Cal Canonge.

Varen tenir quatre fills: Josep, Antoni, Isidre i Pere. L’Antoni i el Pere van morir abans de l’any de vida, Antoni el 1881 a Can Server i Pere el 1890 a Sant Joan.

Els dos supervivents ja entren a l’abast de la memòria: Josep l’hereu, va quedar-se a casa i al seu germà Isidre només li va caldre creuar el carrer per casar-se amb la pubilla de Cal Vermell.

La Rosa era la segona de dues germanes, filles de Rafael Vilanova Graner i Ramona Feliu Antich de Castelladral.

Pel que fa a Cal Canonge, els ancestres de l’Antoni, ja  hi hem dedicat un treball. En aquest explicarem els de la Rosa Vilanova Feliu, de Castelladral on per la línia materna tenim rebesavis documentats des de la segona meitat del segle XV: els Piulats i els Cós de Sant Just d’Ardèvol i d’Ardèvol. I per línia paterna des del XVI els Pujol del Racó de Mosoll, a la Coma i la Pedra i els Cols de Besora, terme de Navès.

Començarem per la branca materna, els Feliu. En el següent diagrama podem veure a través d’una línia de temps els diferents grups familiars que es van anar emparentant.

[1] Calculat a partir de certificat de casament on es diu que té 26 anys.

Els Puilats i els Cós. Sant Just d’Ardèvol i Ardèvol.

Els ancestres més reculats de la Rosa Vilanova són dues famílies d’Ardèvol i Sant Just d’Ardèvol, actualment terme municipal de Pinós, al Solsonès: la formada per en Bartomeu Piulats, que hauria mort abans de 1479, i una dona anomenada Constança, dels que poca cosa més sabem a banda de que l’hereu també s’anomenava Bartomeu. I la d’en Joan Cós i una tal Agnès que haurien tingut dos xicots i una noia, la Clarina. Els Piulats i els Cós eren amos i hereus dels masos que portaven per cognom, tal com fou costum durant segles.

L’any 1479 la Clarina va contraure matrimoni amb l’hereu Piulats que, recordem-ho, s’anomenava Bartomeu com son pare. Aquesta parella va tenir quatre fills i dues filles. Al primogènit, per tal de servar la tradició, també varen batejar-lo Bartomeu.

Les circumstàncies històriques que els hi va tocar viure a aquestes famílies no van ser gens fàcils. Tot el segle XV, especialment la segona meitat, va resultar molt convuls. El 1428 va haver-hi el terratrèmol de la Candelera, el més greu que es coneix a Catalunya i el 1448 el de Cardedeu. Després vindria la Guerra Civil Catalana i les revoltes remences, i una llarga sèrie de brots de pesta.

Al fogatge ordenat pel Duc de Cardona el 1502 hi figuren com a caps de casa el Bartomeu Piulats i Joan Cos. En aquella data, entre Ardèvol i Sant Just hi constaven 31 focs (masos).

Una de les dues fadrines de la casa, anomenada Violant, la varen casar amb l’hereu d’un mas de Vallmanya, anomenat Joan Solà. Aquesta parella són ancestres de cal Vermell per la banda dels Ballonga.

El Bartomeu Puilats i Cós va casar-se la Margarida Aguilet, de Pinós. I van tenir deu fills, cinc noies i cinc nois, entre ells un altre Bartomeu que no va ésser l’hereu. Sigui perquè va morir jove o per alguna altra circumstància, l’hereu de can Piulats fou un Montserrat. Ara no és corrent, però per aquells temps molts homes se n’anomenaven. El femení era Montserrada.

Però en el testament de la Margaria no queda clar que tots deu fossin fills seus, així que tal vegada en Bartomeu havia enviudat abans de casar-se amb la Margarida. En qualsevol cas la Margarida era viva el 1538.

Montserrat, el nou amo de Piulats, va casar-se amb una Francina, de la que solament en coneixem el nom. Van tenir dos fills i una filla, la Coloma que, fent honor al seu nom, quan li va tocar casar-se va volar lluny del niu per anar a viure a Castelladral, a més de vint quilòmetres —prou lluny per la època— al mas Castell, d’on era hereu el seu marit, en Joan Castell. La Coloma hauria nascut entre 1552 i 1561.

Els Castell de Castelladral i els Oliva del Mujal

El mas Castell de Castelladral —actualment en estat semi-ruïnós— és un casal que s’alça al peu de l’església de Sant Miquel. Pels detalls constructius dóna la impressió d’una pairalia important. Hi destaca una ampliació datada del 1649 —en plena Guerra dels Segadors— feta en concordança amb la construcció anterior: aparell regular de carreus, portals amb arc de mig punt adovellat, finestrals amb bones llindes i pilars… 

Les referències més antigues són una colla de documents notarials de diversa índole datats entre 1484 i 1510, en els que hi intervé un tal Joan Castell. Un datat el 1489 esmenta explícitament «Joan Castell del mas Castell de Castelladral».

Però els primers Castell que podem disposar cronològicament són el Bernat i la Miquela, morts el 1594 i 1585, respectivament. Hem localitzat dos fills i tres filles de la parella. Una d’elles, la Margarida, atorga capítols matrimonials el 1598 amb un Cós d’Ardèvol. L’hereu, el seu germà Joan, ho havia fet a finals de 1577 amb la Coloma Piulats,  besnéta dels mateixos Cós tal com hem pogut veure en el capítol anterior. En uns extensíssims capítols és nomenat hereu i propietari dels bens de Bernat que en queda usufructuari. La Coloma aporta 120 lliures de dot, 10 més d’escreix i l’aixovar. Deurien casar-se l’any sobre al poble de la núvia.

Van tenir quatre xicots i dues mosses. La Coloma deuria morir entre 1592, l’any que va néixer la darrera filla, i 1604 quan trobem el vidu Joan casant-se en segones núpcies amb una vídua uns 15 anys més jove, anomenada Valentina Llestanosa, amb qui hi va tenir una filla i un fill més. En els capítols matrimonials la Valentina es declara vídua de Benet Vilajossana. Aporta 92 lliures de dot, la mateixa quantia de les seves primeres núpcies. És filla d’un mas on, com veurem més endavant,  hi tenim també avantpassats, però sense relació de consanguinitat amb ella.

El segon deuria ser un part difícil, perquè Valentina fa testament el mateix dia i del fill ja no se’n sap res més. Però la Valentina va viure encara força més anys, fins el 1645.

El 1631 Joan Castell va haver de veure la mort del seu fill hereu: Va testar pocs anys després, el 1634, just abans de morir. Malgrat que ja ho havia fet el 1621. Hi diu «per estar patint d’una indisposició corporal». Entre ambdós documents gairebé idèntics, la diferència és que al segon nomena hereu al seu nét Jacint.

El seu fill gran i qui estava destinat a ser l’hereu, Joan Castell Piulats, va néixer el 1579 i es va casar el 1601 amb la Felipa, una fadrina del mas l’Oliva de la parròquia de la Santa Creu del Mujal que, com Sant Miquel de Castelladral, actualment és terme municipal de Navàs, al Bages.

L’Oliva és un mas aturonat, actualment deshabitat, a mà dreta de la carretera entre Balsareny i Súria. Els besavis de la Felipa eren la Caterina i el Jaume Oliva, que va morir entre 1561 i 1565[2]. I els seus avis la Beneta i en Valentí.

Els Oliva, tenien ramat. El 1537 el Jaume compra les herbes —dret de pastura— d’una peça de terra a Balsareny i el 1540 les del mas Viladepost d’Argençola. El 1544 ven anyells per un valor de cent-vuit lliures i mitja. La meitat a cobrar abans de Sant Miquel.  I el 1581 el seu fill Valentí ven a un carnisser de Barcelona seixanta-una ovelles i un moltó. El ramat no era però la única font d’ingressos del mas. Aquest mateix any el Valentí i el seu fill Celdoni venen un censal mort[3] al rector del Mujal per un valor de 35 lliures.

Els següents de la nissaga Oliva foren els pares de la Felipa, Celdoni i Miquela. Que l’Oliva era un mas important en dóna mostra el testament del seu fill Valentí, el següent hereu, fet davant el rector del Mujal, l’agost de 1630 i que resumim tot seguit:

• Es declara fill i hereu d’en Celdoni i nomena marmessors a un fill seu, també anomenat Valentí que és notari de Santpedor, a un tal Joan Rovira, cunyat també de Santpedor, i a la seva mare Miquela.
• Escull ser enterrat al vas de casa seva on són enterrats els seus a Santpedor. Això fa pensar que la família podria ésser originària d’aquest poble, tot i que residien al Mujal.
• La seva mare pot escollir per ser mantinguda a la casa del Mujal o a Santpedor.
• En cas que no sigui tractada correctament, dos cunyats, el Rovira de Santpedor i un altre anomenat Bernat Castell de Castelladral, podran decidir el que li calgui i vendre o empenyorar de les seves propietats per la manutenció de la mare.
• A elecció de l’hereu, al Salvador, fill seu i de la seva esposa Montserrada, el nomena usufructuari de la meitat dels fruits del Mas Oliva (grans, vi i oli) i que sigui mantingut, però resta obligat a treballar-hi. O bé 100 lliures que haurà de retornar si no té fills[4].
• Per en Joan, un altre fill d’ell i la Montserrada, que és estudiant, deixa escrit que sigui mantingut i pagats els estudis fins a l’edat de ser capellà. I si no vol fer-se’n, se li donaran 25 lliures.
• Per a en Francesc, un altre fill, ordena que sigui mantingut a casa fins els 16 anys. Llavors se’l farà estudiar —per capellà— i serà mantingut fins al 25 anys. Si llavors renuncia al sacerdoci, com al Joan, se li donaran 25 lliures. Si vol aprendre un ofici se n’hi donaran 100 en tres parts, any en any, des que es casi. Però si no té fills n’haurà de retornar 75 a l’hereu i serà mantingut fins als 25. Si a 16 anys no volgués aprendre un ofici se li donaran 100 lliures. Seran curadors seus els cunyats Joan Castell i Joan Rovira.
• Deixa una petita quantitat per a una filla seva que és viuda. I 40 lliures a un prevere i cunyat anomenat Joan Centelles, com a devolució de diverses deixes de diners[5].
• Nomena hereu al seu fill Valentí, notari a Santpedor.

Resumint-ho diríem que, assegurada la subsistència de la mare, procura per la continuïtat de la hisenda. L’hereu, que ja es guanya la vida com a notari, podrà escollir entre fer fora al seu germà indemnitzant-lo o mantenir-lo treballant al mas i participant en la meitat dels beneficis. I els altres dos a fer carrera eclesiàstica.

[2] Sovint en la investigació genealògica les dades s’han de deduir per informacions indirectes. En  aquest cas, per posar un exemple, no s’ha localitzat el registre o el llibre d’òbits i, per tant, desconeixem la data exacta de defunció. Però la podem acotar a partir d’altres fets i/o documents no directament relacionats amb l’esdeveniment en qüestió. Sabem que el 1561 el Jaume i la Caterina eren vius perquè així consta als capítols matrimonials atorgats pel seu fill Miquel aquell any. El mateix Miquel el 1565 signa una àpoca per la que declara haver rebut del seu germà Valentí, hereu de l’Oliva, el dot que el seu pare li havia consignat en aquells capítols i confirmat al testament. Si el dot el paga l’hereu cal suposar que el pare ja és difunt, a banda de que quedi explícitament recollit al document.
[3] El censal fou la forma d’encobrir el préstec usurari o amb interès, prohibit per la legislació canònica. El censal mort es pot definir com l’obligació redimible de pagar una pensió anual (interès) a una persona i als seus successors en virtut d’un capital rebut per aquell qui la contreu. En aquest cas el prestador era el rector.
[4] Era norma que els dots retornessin a la casa pairal si no hi havia descendència.
[5] Es tracta de reconèixer un deute probablement no escripturat. Els masos, per importants que fossin, generalment anaven faltats d’efectiu. Per a fer front a obligacions de la hisenda pagaven a termini quan podien o demanaven préstecs. Qui disposava de liquiditat era el clergat que, entre missa i sermó, es dedicava al noble i pietós ofici de la banca con a forma d’obtenir un rendiment, generalment substanciós.

Tornem a la parella del Joan Castell i la Felipa Oliva. Es deurien casar al poble d’ella, al Mujal, com era tradició. Disposem dels capítols matrimonials on el seu germà Valentí —el mateix del testament abans esmentat— aporta 250 lliures de dot. Una quantitat en concordança amb la importància del mas. Per la seva banda Joan, el nuvi, és nomenat hereu dels bens de son pare que resta usufructuari tot i reservant-se 400 lliures i 40 més per dedicar a cada fill baró.  El nou hereu resta obligat a mantenir la mare a casa i lliure de tot cost. Encara que sembli sobrer, era habitual que es tractés aquest aspecte per preveure possibles conflictes amb la futura jove.

Varen tenir un bon reguitzell de mainada: onze, set noies i quatre nois. Però no va arribar mai a exercir d’hereu dons —com ja hem dit— va premorir a son pare, el 1631 als 52 anys. Disposem d’un testament incomplet i sense data on deixa 200 lliures per a cada una de les filles casadores i 30 pels fills. La Felipa va viure fins el 1653, hauria viscut més de 72 anys.

El següent amo del mas va ser el seu fill Joan, nat el 1604, però que l’anomenaven Jacint, un altre dels seus noms de pila. Intuïm que per distingir-lo del pare i l’avi en conviure tots sota el mateix sostre.

El Jacint va casar-se amb una noia anomenada Elisabet amb la que també varen tenir molta descendència: cinc nois i cinc noies. Deuria ser ell el que va encarregar l’ampliació del casal.

Malalt, el 1680 fa testament al Mas Castell d’on se’n declara amo. No anomena l’esposa que ja era difunta. Nomena hereu a Josep i deixa 40 lliures a tots els fills menys a un, ves a saber per quin motiu. Tampoc anomena filles, tal vegada ja són casades. De testimoni en fa Isidre Fontanet de Sant Mateu de Bages. Aquesta dada pot ser rellevant: pocs mesos abans trobem el registre de defunció de qui creiem la seva dona Elisabet, on només diu que es tracta d’Elisabet Castell que mor a Sant Mateu de Bages sense fer testament «perquè no volgué». Així que és possible que Elisabet fos una Fontanet de Sant Mateu.

Un fadrí, el penúltim de la colla, anomenat Isidre, nat el 1652 i que va casar-se el 1673 amb l’Anna Pujol, és la següent baula de la cadena.

Els Pujol: arrels occitanes

Als fadristerns o cabalers no els quedava més remei que, casar-se amb una pubilla si tenien sort, o quedar-se a casa a fer de mosso de l’hereu, o guanyar-se la subsistència en alguna masoveria o fent de mosso «bracer» pels masos que volguessin llogar-lo. Això és el que l’hi deuria tocar fer a l’Isidre. Desconeixem on, però ell i l’Anna van viure a Castelladral.

L’Anna havia nascut el 1655 filla de Magdalena i Gabriel Pujol. El Gabriel era l’únic mascle d’entre quatre germans, havia nascut el 1626 i, com hereu, va seguir l’ofici del seu pare: teixidor de lli. Va morir entre 1670 i 1673, i la Magdalena va tornar a casar-se.

Els pares d’en Gabriel eren la Caterina Rovira i el Joan Pujol que s’havien casat el 1622. Per l’acta matrimonial sabem que els pares de la Caterina s’anomenaven Joan i Valentina i que la mare era morta quan la filla es va casar. I que els d’en Joan, difunts també en aquella data, s’anomenaven Domènec i Maria i que eren naturals de Sant Gili de Castanyora, al Bisbat de Comenge.

Comenge és una regió històrica occitana, que avui es correspon amb la part meridional del departament de l’Alta Garona. Durant els segles XVI i XVII nombrosos occitans varen emigrar al sud dels Pirineus[6].

Tot fa pensar que els avis o els besavis de l’Anna Pujol formaven part d’aquest contingent d’emigrants occitans. Per la mateixa època tenim constància d’altres Pujol a Castelladral quin àlies —Bigorra— indueix a pensar en un origen comú, malgrat que, a banda de la procedència, no hem trobat relació d’uns i altres.

[6] Catalunya era a finals del segle XV un país buit que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori, amb grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. Fins el 1630, un bon nombre d’occitans van arribar al Principat on trobarien un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia des de la Baixa Edat Mitjana i que va assolir el seu punt més àlgid a finals d’aquell segle, fruit d’una llarga seqüència d’episodis de pesta i guerres com la Guerra Civil Catalana (1462-1472) i les dels Remences. Tot plegat afavorit per decisions polítiques com la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) millorant la situació laboral de la pagesia.
Els principals motius que portaven als occitans a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia, amb gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes de les Guerres de Religió al Regne de França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a l’exili.
Els nouvinguts arribaven amb una edat jove al territori català, òptima tant per treballar, com per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge.

L’Isidre i l’Anna varen tenir molta descendència: sis noies i tres xicots. Ell deuria morir entre 1692, data del naixement del seu fill petit i 1704 quan trobem a l’Anna casant-se de nou amb un tal Joan Janer. El gran dels fills, nat el 1676, varen batejar-lo Josep.

El Josep Castell i Pujol va casar-se el 1713 amb la Maria Baraldés i van estar-se a les Cots, un mas al sud de Castelladral, probablement com a masovers. Aquest mas encara es conserva, però molt a prop hi ha les ruïnes de Cal Cots. Això no ens permet precisar quina de les dues cases van habitar.

La Maria va viure el temps just d’infantar tres noies i un noi. El 1718 van tenir bessonada, però la Maria va deixar-hi la pell: moria dues setmanes després del part. Obligat per les circumstàncies, un any més tard el Josep es torna a casar amb una altra Maria, cognomenada Vilalta, filla del Jeroni i la Mònica, de Castelltallat. Estranyament van trigar onze anys a tenir descendència. Els primers, també bessons, el 1730. I després cinc més molt seguits. Dos d’ells moren albats.

Josep mor el 1747 a l’edat de 71 anys. El registre d’enterrament diu textualment enterrat «per amore Dei» per ser «pobre de solemnitat».  El destí a vegades és ben cruel: en dues generacions es passa d’una família benestant a la pura subsistència.

La Maria mor el 1769 a la Casa Nova de Llestanosa, on suposem que s’hauria traslladat a viure amb el seu fill, el Francesc Castell Vilalta, el següent dels nostres ancestres. La inscripció diu «no testa per no tenir res».

Les Cots

Cal Cots

Els Vilanova i Fígols «Buidasacs» de Viver i els Santamaria de Súria.

El Francesc Castell havia nascut el 1734 i ja era espigadet quan va casar-se el 1766 amb l’Agnès Santamaria Vilanova. La parella va residir a la Casa Nova de Llestanosa, de Castelladral, coneguda també com a Cal Reixetes, una masoveria actualment en ruïnes  propera al mas Llestanosa.

L’Agnès també era de Castelladral, filla del Lluís i la Teodora Vilanova.  Els avis paterns eren el Josep Santamaria i l’Agnès Riera de Súria. Els materns, fins a tres generacions, varen viure a Viver, tot i que la Teodora va néixer a Serrateix.

El Francesc i l’Agnès van tenir sis filles i un fill, però quatre van morir albats. Sobrevisqueren tres filles. La més gran s’anomenava Rosa i va néixer el 1768. El Francesc va fer testament el 1796. Deixa 25 lliures «per la seva ànima» o sigui per funerals, novenes, cap d’anys, etc. no és cap fortuna, però tampoc un enterrament modest. Dota una filla soltera amb 40 lliures i en deixa 25 per a la seva muller i anomena Maria Lladó (una filla casada amb un Lladó). Nomena hereva a la seva filla «Rosa Feliu i Castell» el que indica que ja era casada amb un Feliu. Així dons, pel que fa als diners, al Francesc li deuria anar millor que als seus pobres pares.

Amb la Rosa s’extingeix el cognom Castell a la nostra genealogia. I mereix un nou capítol perquè l’entramat es complica.

Els Feliu

La Rosa Castell Santamaria es casà el 1792, als vint-i-quatre anys, amb el Joan Benet Feliu. Visqueren a cal Reixetes. D’aquest enllaç tenim localitzats dos fills i sis filles, entre 1794 i 1807.

El Joan Benet, nat el 1761, portava el cognom de la seva mare Maria Feliu, dons el seu  pare, que com ell s’anomenava Joan, era fill de pares «incògnits» com se’ls anomenava llavors. Havia nascut el 1709 a Adraén, actualment terme de la Vansa i Fórnols, a l’Alt Urgell i no sabem quan ni com va anar a espetegar a Serrateix ni quina família el va criar[7].

S’havia casat el 1744 amb la Maria Vilanova amb qui va tenir dues filles, però en enviudar va contraure segones núpcies el 1752 amb la Maria Feliu, de Clariana, filla del Josep i la Maria Àngela Olivella. D’aquesta nova unió, a banda del Joan, en va sortir un altre noi i una noia. Sabem que la parella va viure a Serrateix i a Castelladral.

El primogènit dels vuit fills de la Rosa Castell i el Joan Feliu es deia Francesc. Havia nascut el 1794 i es va casar el 1816 amb la Ramona Antich, nada a Berga el 1796, filla del Quintí i la Teresa Canal. De moment deixem els Antich-Canal dels que parlarem tot seguit.

Quan es van casar el Francesc i la Ramona, la Rosa i el Quintí ja eren vidus del Joan i la Teresa, respectivament. I heus aquí que dos anys més tard, el 1818, aquests consogres van decidir estrènyer més els vincles tot casant-se. No era pas un fet extraordinari, n’hem vist altres cassos, sovint fruit de la necessitat.

El Francesc i la Ramona van tenir dos fills i quatre filles. La penúltima, la Ramona Feliu, va néixer el 1830 i va casar-se el 1853 amb el Rafael Vilanova i són els pares de la Ramona Vilanova Feliu de la que ja n’hem parlat al començament.

 [7] Per la moralitat del moment el sexe fora de l’empara del matrimoni no era igual pels homes que per les dones. La societat, molt precària,  no es podia permetre l’existència de fills en condicions encara més precàries. I la dona ocupava un graó més baix que l’home. Solament cal veure els pactes dels capítols matrimonials: l’aportació econòmica de la família de la dona havia de ser entre 4 i 5 vegades superior a la de l’home «per sufragar les càrregues del matrimoni» se solia escriure. I és que l’home tenia possibilitats laborals que no eren a l’abast de la dona i més en una societat rural. La dificultat de controlar l’embaràs i que la responsabilitat  recaigués només sobre la dona, feia que s’agreugés la vulnerabilitat dels fills extramatrimonials i de les seves mares (als homes els era molt mes fàcil eludir-la per indemostrable). Calia restringir la relació extraconjugal, condemnant i marginant la baula més feble que escapés de la norma.  Una fadrina soltera prenyada era rebutjada socialment: passava a ser considerada algú llibertí i de poc fiar i, en el mercat del matrimoni, jugava amb les pitjors cartes. Malgrat tot la societat tenia els seus viaranys per ocultar les sortides de  norma. Era corrent que, quan una fadrina quedava encinta, tot d’una  desaparegués una temporada «anant a servir» a un altre poble, on paria. La criatura era donada en adopció a través de les institucions socials del moment. Després tornava a casa i tot restava en el mes absolut secret i anonimat.
Antigament la tasca assistencial la tenia encomanada l’església. Quan les institucions eclesiàstiques no podien facilitar l’adopció, dins de les seves possibilitats econòmiques, s’encarregaven de donar ofici  i/o dotar per al matrimoni la canalla que sota la seva tutela. Així han arribat fins avui cognoms que sovint passen desapercebuts, però que solen tenir origen d’enclusa: Ventura «fill de la ventura» se solia escriure en les actes de bateig. O Deulofeu «Déu-lo-feu». En altres cassos el menys delicat, Bort. Però també Gràcia i sobretot Santacreu (per l’hospital de la Santa Creu de Barcelona). A Espanya era freqüent cognomenar Expósito.
El nostre rebesavi Joan, en canvi, si va ser adoptat per alguna família, no va prendre el seu cognom ni de cap institució i va transmetre el de la mare.

Els Sabata, els Antich i els Canal: nissagues berguedanes.

El Ramon Sabata i la Magdalena Vencell són una parella que varen viure al Cint, actualment terme municipal de l’Espunyola. Ell va morir entre 1724 i 1728 i era fill del Tomàs i la Margarida, amos del Mas Sabata de Montmajor. En aquest poble hi ha dos masos Sabata: el de Dalt i el del Pla.

Ella, filla del Joan i la Susanna, va sobreviure’l més anys: va deixar aquest món el 1737.  Van tenir un noi i tres noies. La gran, Ramona, va maridar-se el 1721 amb el Francesc Antich Soler de Castellserà, també en terme de l’Espunyola, fill del Francesc i la Maria. Van viure a Castellserà i van tenir una noia i un noi, el Jaume que, quan va maridar-se el 1750 amb la Caterina Pujol d’Avià, van anar a viure al Cint. La Caterina era filla del Macià Pujol i la Maria Sala.El Jaume i la Caterina eren els pares del Quintí Antich, aquell qui en segones núpcies va casar-se amb la consogra Rosa Castell. Com havíem dit, el Quintí era viudo de la Teresa Canal Puiggròs, natural de Sisquer, terme de Guixers al Solsonès, amb qui s’havia casat el 1783 i hi va tenir tres fills i quatre filles. Una d’elles, la Ramona, casada amb el Francesc Feliu.

La Teresa era filla del Miquel, que era paraire, i la Paula. La família hauria viscut a Sant Feliu de Lluelles, terme de Montmajor, però posteriorment a Sisquer. Els avis paterns de la Teresa eren el Joan Canal i la Maria Cardona. Els materns el Miquel Puiggròs i la Victòria.

Branca paterna de Rosa Vilanova Feliu

Els capítols que segueixen els dedicarem a estudiar els nostres ancestres Vilanova de Castelladral. Com en la branca materna Feliu, el següent diagrama ens permet veure a través d’una línia de temps els diferents grups familiars que es van anar emparentant.

Els Serra-Comes «Llestanosa»

Un dels desllorigadors l’enrevessada genealogia dels Vilanova cal cercar-lo en una parella de rebesavis anomenats Víctor Serra i Maria Comes, amos de la Llestanosa de Castelladral.

El lloc «Lastanosa» és documentat d’ençà el 1205 quan una persona de Cererols (Súria) nomena marmessor a Guillem, clergue de Sant Isidre de Llestanosa. Molt més endavant,  el 1504, en una acta es parla de la Llestanosa «Sobirana» i la «Josana» i poc després, el 1546 hi ha notícia d’un litigi per una collita d’olives on el notari Lluis de Peguera i Vilanova —pare del prestigiós jurista manresà del mateix nom— aixeca acta a la Llestanosa «Josana» de la «quadra de Serrateix». Al capítol anterior, dedicat als Feliu, hem parlat de cal Reixetes o Casa Nova de Llestanosa, actualment en ruïnes com «la Masia», totes dues dins de la mateixa propietat de l’actual mas Llestanosa, entre Castelladral i Valldeperes.

El Víctor, nat el 1623, era el petit dels fills del Macià Serra i l’Agustina Saves, de Serrateix, casats el 1593, de forma que el deurien tenir en una edat prou avançada. Res sabem dels seus avis. Hi ha diversos Serres coetanis, com els del mas Axivis (actualment Serra dels Arxius, proper a la Llestanosa) però sense cap relació prou sòlida com per incloure’ls a l’arbre. Cal Savés és un mas de Serrateix.

El Víctor es va casar el 1651 quan en complia 28 amb la Valentina «Llestanosa» Vilajossana[8], nada el 1627, filla de Valentí «Llestanosa» Vilajossana i Valentina Llestanosa, que s’havien casat el 1626, una parella de fadrins de la que ella va esdevenir pubilla de la Llestanosa per defunció de l’hereu. No deurien tenir altra descendència que la Valentina, que també va restar com a mestressa del mas tot i que el seu pare va tornar a casar-se i va tenir molta descendència.

La Valentina filla deuria tenir una salut delicada: amb vint-i-dos anys, el 1649, ja feia testament. I tornà a fer-ne tres mesos després de casar-se. Per les quantitats de diner que s’hi esmenten veiem que no es tractava pas d’un mas auster i que el Víctor també venia de casa bona: preveu una petita fortuna per a les despeses d’enterrament: 100 lliures i 100 més a gastar en memòria de la seva ànima. També vol que se li tornin al Víctor les 500 lliures que va aportar en casar-se. No va caldre perquè la Valentina va seguir fent la viu-viu 30 anys més.

El 1681 trobem un inventari del Mas Llestanosa. Qui l’encarrera és Víctor, ara sí, amb motiu de la defunció de Valentina (cap als 54 anys). En aquest document afirma que la seva muller en el darrer testament —que no hem localitzat— el va deixar a ell, amo, senyor, major i usufructuari del mas i heretat de la Llestanosa.

L’inventari és molt interessant: diu que hi ha tres piques d’oli malgrat que no n’esmenta la capacitat. Encara no ha arribat l’esclat del negoci de la vinya al segle XXVIII, però al celler de la Llestanosa  hi ha un vaixell (bota grossa) de 30 càrregues i dos de més petits que vindrien a sumar uns 4.800 litres de capacitat. No dubtem doncs, que el vi ja podia ser una de les activitats principals del mas, sinó la fonamental. També parla de corrals però com de passada: ni n’esmenta les dimensions ni la mena ni quantitat de bestiar.

Les eines, el mobiliari, els estris de cuina i l’aixovar són molt minsos i quasi sempre acompanyats del qualificatiu «vell» quan no directament «dolent».

Acompanya aquest inventari el compte dels costos d’enterrament i convit en memòria de la difunta que pugen cap a 132 Lliures. Al funeral hi assistiren 32 sacerdots. Les cerimònies del casori i l’enterrament eren el actes més avinents per demostrar l’estatus social. Llàstima que en el segon el protagonista, en millor dels cassos, només pogués gaudir «en cos i ànima» dels preparatius.

Sigui com sigui, el Víctor, el pubill del mas Llestanosa, va retenir-lo per a sí i els seus. El 1689 el vidu Llestanosa, als seixanta-sis anys, es torna a casar amb la Maria Comes Company, una fadrina de vint-i-nou. Tot i que primogènita, el seu germà l’hauria fet caure de l’escambell per quedar-se com a hereu i amo del mas de les Comes de Castelladral.

Els seus pares eren Joan Comes i Caterina Company, ella de Gargallà terme de Montmajor. La Caterina va morir entre 1662 i 1663. Ell havia nascut el 1626 i en tenim un testament de 1689 on diu sofrir una indisposició. Es declara amo de la casa, mas i heretat de les Comes i que actualment està casat amb Magdalena Prat, molt possiblement la seva consogra per part del fill hereu. De fills només esmenta l’hereu Ramon i la Maria, hereva subsidiària, a qui dota amb dues-centes lliures.

O sigui que la Maria que havia «quedat per merèixer» tot i disposar d’un dot prou considerable, va deixar les Comes quan morí son pare per casar-se amb un vidu, el Víctor, que li doblava l’edat amb escreix. Les circumstàncies queden a criteri de l’especulació.

Els pares del Joan Comes eren un altre Joan, nat el 1604 i casat als vint anys amb la Caterina Rovira, de la mateixa edat. I l’avi, per allò de la tradició, també s’anomenava Joan, casat amb l’Elisabet Oller, probablement d’ascendència manresana.

La Caterina Rovira era la gran de set germans, fills de Celdoni Rovira i Magdalena «Garriga» Comaposada, casats el 1603. Va fer testament el 1649 i sorprèn per inhabitual veure que hi disposa que l’hereu universal ha de ser no pas el seu fill Joan, sinó el seu germà Lluís, amo de la Rovira, a més de retornar-li part del dot de quan es va casar, o més aviat el que en quedi un cop pagats alguns compromisos. La seva mare Magdalena era vídua: va casar-se amb el Celdoni quatre anys més tard de fer-ho amb un home de Su i desconeixem si va procrear-hi. El Celdoni era hereu i amo del mas la Rovira de Castelladral, fill de Celdoni i Celdònia.

El 26 d’agost de 1593, la Santa Inquisició truca a la porta de la Rovira. No estan acusats de bruixeria o heretgia, és un tema més banal: un deute. El Sant Ofici bé ha de viure d’alguna cosa i sembla que el senyor del terme de Castelladral, Jeroni de Peguera i sa mare, pel juny d’aquest any no han pagat les 30 lliures que corresponen a Castelladral i Santa Fe de Valldeperes per mantenir la institució. L’agutzil del Sant ofici es presenta amb una ordre d’execució de cobrament pel principal més despeses a la casa de Celdoni Rovira, com a jurat[9] que és de la parròquia, i alça inventari dels bens de la casa per respondre del deute.

A partir d’aquí ens falten un parell de baules per recular més en la genealogia de la Rovira, dons disposem d’uns capítols matrimonials de 1491 entre Miquela Rovira, pubilla de la casa, amb Gabriel Torrentpregon. Ella és filla de Càndia (qui suposem també pubilla de la Rovira) i de Silvestre Roca.

La Magdalena «Garriga» Comaposada, la vídua que va casar-se amb el Celdoni Rovira havia nascut el 1586, filla de Joan «Garriga» Comaposada i Esperança, casats el 1582. Els pares de l’Esperança eren Jaume «Garriga» Puig i Magdalena de Castelladral. I els d’ell Joan Comaposada i Margaria de Correà, terme de l’Espunyola.

Així dons, tornant a la parella del vidu Víctor «Llestanosa» Serra i la Maria Comes, veiem que varen tenir un fill el 1691 i una filla el 1694, quan ell tenia setanta-un anys. Costaria de creure si la documentació no deixés lloc a dubtes.

L’hereu, que per variar també varen batejar-lo Víctor, es va casar el 1716 amb Celdònia Bolsegura, filla de Miquel Bolsegura i Mònica Torrebadella, de Cardona. D’aquesta parella n’hem localitzat tres fills i una filla, la Maria Rosa Serra Bolsegura, que en casar-se amb l’Urbici Forner són la següent baula de la cadena genealògica.

[8] Durant segles a Catalunya la gent es coneixia pel nom de la casa o mas on vivien o de on provenien. Així els menestrals que anaven a viure a ciutat seguien reconeixent-se i cognomenant-se pel nom del mas de procedència. A pagès el cognom era el del mas on habitaven. Posem per cas: si una fadrina o un fadrí es casava amb l’hereu o la pubilla Pujol, passava a anomenar-se «Pujola» o «Pujol». I sovint així era recollit a registres i escriptures, malgrat que també fos habitual que l’escrivà de torn anotés el cognom patern i l’àlies de la casa de residència. Si un fadrí en casar-se aportava prou diners a on anava a viure, l’habitual és que la casa canviés de nom, el que era conegut com «comprar la pubilla». De la mateixa forma que a partir del moment que hom adquiria una propietat, passava a conèixer-se amb el llinatge del nou amo. D’altra banda quan una família passava a ocupar una nova casa, aquesta solia anomenar-se igual que la de on procedia la família, com per exemple cal Canonge de Sant Joan. Tot i que no hi havia una norma fixa, aquest costum era molt generalitzat.
[9] Jurat és l’equivalent de l’actual regidor a l’administració municipal. Durant l’Antic Règim els batlles i jurats representaven al senyor, fos laic o eclesiàstic, i eren nomenats per aquest d’entre els caps de les famílies «notables» de cada terme.

Els Forner de Serrateix

Una altra figura clau per anar desteixint l’entramat genealògic dels nostres ancestres a Castelladral és la Celdònia Forner i Serra, pel seu casament el 1780 amb Josep Vilanova. Però anem a pams, la nissaga Vilanova l’escometrem més endavant i ara ens centrarem en els Forner.

Per situar-nos direm la Celdònia, que va néixer el 1755, filla l’Urbici Forner i la Maria Rosa Serra era per tant, néta materna del Víctor «Llestanosa» Serra i Celdònia Bolsegura, la seva padrina. Fou la primogènita de quatre germans dons va venir al món als nou mesos justos del casament dels seus pares. Com ja s’ha dit, la mare era de la Llestanosa de Castelladral.

Urbici, el pare, era de Serrateix, fill d’en Jaume Forner i Mairàngela Alsina, una parella que s’havia casat el 1722. Els Alsina eren de Santa Maria de Merola, terme de Puig-reig.

El Jaume era fill del Josep Forner i la Maria Àngela Arnaus, família també de Serrateix que s’havien casat el 1691. Els Arnaus procedien de Sant Feliu Sasserra.

Els següents ascendents de la nissaga Forner són els pares d’en Jaume: Francesc i Francesca Alsina. Ella era de Sant Cugat de Salou (del Racó).

La data més reculada dels Forner que tenim enregistrada és la de 1615, naixement d’en Joan Cebrià Forner, pare del Francesc, que es va casar amb Joana Comabella de Sorba, terme de Montmajor, el 1629. Sabem que els seus pares s’anomenaven Joan i Joana i que també eren de Serrateix.

SerrateixCom hem vist tota la nissaga Forner és de Serrateix, però desconeixem quines cases o masos van habitar. A Serrateix hi ha el Forner, una masia destinada actualment al turisme rural. L’any 1649, l’amo Joan Forner declara tenir terres pel monestir de Santa Maria de Serrateix, juntament amb la masoveria de Bosch Sobirà (431 jornals de terra entre erms i terra cultivada)[10].

[10] Font: Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 febrer 2019]

Els Cols de Besora i els Pujol del Racó de Mosoll.

Abans d’introduir-nos als Vilanova, amb els qui s’emparentà la Celdònia Forner, tractarem dels seus avantpassats més reculats que hem localitzat. I invertirem l’ordre descriptiu passant a fer-ho des dels més antics als més recents.

Can Cols és un mas —actualment dedicat al turisme rural— de Besora, nucli disseminat del terme municipal de Navès al Solsonès.

En foren amos l’Agustí Cols i la Marquesa Muntanyà, parella casada el 1605. Desconeixem quan va néixer ell, però sabem que va morir el 1636. Era fill d’un altre Agustí i de Gerònima Capdevila, traspassada  el 1629. I nét per part materna d’Antoni Capdevila.

La Marquesa era nada el 1587 i va deixar aquest món quan cantava la quarantena, el 1627. Era filla de Pere de Muntanyà, amo i hereu del mas homònim, també a Besora. I de la Isabel Torrecanuda i néta per la branca materna d’Esperança «Torrecanuda», probablement del mas Torerecanuda del mateix terme.

Muntanyà ja existia al segle XII, tot i que les primeres dades documentals pertanyen al 1212, quan Bernat de Muntanyà és anomenat en un document d’avinença sobre drets dels masos de Vila d’en Guanta, la Serra i el mateix Muntanyà. Des d’aquella data la família ha seguit conservant el mas i les terres d’hereu a hereu.

El 1540, el vicari general de la Seu d’Urgell va donar llicència a Pere de Muntanyà, pare de la Marquesa, per construir una nova capella dedicada a Sant Esteve. La va edificar l’any 1545 dins de la casa, a tocar de la façana de migdia i hi va encarregar un retaule[11].

Ramon Muntanyà i Coca, (Besora, 1752 – Manresa, 1811) era un fadrí de la casa, canonge de la Seu de Manresa en esclatar la Guerra del Francès. Fou cap de la junta de govern creada per oposar-se a l’ocupació i, com a cap del sometent, lliurà la primera batalla del Bruc, a can Masana.

L’Agustí i la Marquesa varen tenir tres nois i tres noies. La següent generació d’amos de cal Cols fou l’Antoni, nat el 1611 i mort el 1648, casat amb una dona anomenada Caterina de la que només en sabem el nom. La descendència que els hi hem localitzat és de quatre xicots i una noia. El succeí el seu fill Miquel, que el 1660 es va casar amb la Maria Pujol del Racó de Mosoll.

El Pujol del Racó és una masia de la Coma i la Pedra a la Vall de Lord, que s’alça al peu de la Serra de Verd. La façana principal, orientada a migdia, presenta dues grans galeries d’arc de mig punt seguint un esquema elegant i simètric, propi de les masies amb galeries del segle XVIII, que li confereix un aspecte senyorial, malgrat que actualment resta deshabitada i en estat precari. Va estar habitada per masovers fins l’any 1956. És propietat d’una multinacional de l’alimentació que la va adquirir per reservar-ne els recursos hídrics, dons un dels principals actius del mas és la Ribereta del Pujol, una cabalosa déu tributària del Mosoll que ho és alhora del Cardener. El nom de Pujol del Racó ve de que antigament la contrada es coneixia com a Racó de Mosoll.

Els pares de la Maria Pujol, amos del mas, eren la Caterina Cortina, de Tuixén, que va morir el 1674, deu anys més tard que el seu home, Gabriel Pujol, que ho va fer als 70 anys. S’havien casat el 1622. Dels pares i avis d’en Gabriel solament en sabem el nom: Pere i Joana, i Bartomeu i Joana Ribó, respectivament.

Un fadrí de cal Cols, en Miquel Cols i Pujol, va casar-se el 1713 amb la Maria Fornell, filla de Joan Fornell i Maria, de Busa[12]. La parella va establir-se a Clariana i van tenir tres xicots i tres mosses. Una d’elles, la Lluïsa, nada el 1725, va casar-se el 1750 amb el Marc Vilanova. Al cap de l’any va néixer el Josep Vilanova que, com ja hem esmentat al començament del capítol dels Forner, va maridar-se amb la Celdònia Forner.

[11] Font: Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Casa Muntanya de Besora. [Consulta: 20 febrer 2019]
[12] Podria tractar-se del mas «el Fornell» situat al peu del Cingle de la Creu, terme de l’antic municipi de Castelló i Busa, actualment Navès.

Els Vilanova entre Valldeperes i Castelladral

Alguns indicis ens fan proposar la hipòtesi que els Vilanova més antics provenen de Serrateix: la parella de Rosa Sala i Joan Vilanova, que hi van tenir descendència entre 1714 i 1728, el primogènit de la qual s’anomenava Marc. Però tot i que tenien alguna relació familiar amb la següent baula —aquesta sí ben contrastada— hi ha alguns dubtes i contradiccions a la documentació revisada que no ens permeten afirmar que  es tractes de pares i fill.

Així dons el primer avantpassat Vilanova del que no en tenim cap mena de dubte, és en Marc. Nat el 1714, com dèiem suara, es va casar el 1750 amb la Lluïsa Cols. Per tant en tenia trenta-sis, onze més que la seva esposa. Eren els masovers de Pejoan de Valldeperes, a l’extrem occidental del terme municipal de Navàs, a tocar el de Cardona. No sabem quan s’hi varen establir, probablement des de l’inici dons això diu el registre de casament. El que fa pensar que a en Marc la masoveria li pervingués dels seus pares.

Varen tenir cinc fills i una filla. L’hereu, en Josep, va néixer a l’any del casori, el 1751. A ell ens hi hem referit abans quan dèiem que s’havia casat el 1780 amb la Celdònia Forner. Van continuar a la masoveria de Pejoan, on varen criar-hi vuit fills.

El petit, anomenat Ramon, va venir al món el 1797. Es veu que els Vilanova tendien a casar-se ben espigats i buscaven parelles joves. El nostre Ramon ho va fer el 1828, als trenta-un anys, amb la Maria Rosa Graner i Moliner, de vint-i-un.

La Maria Rosa fou la primera de set fills que els seus pares, Bartomeu Graner i Maria Moliner, varen tenir a Castelladral, entre 1807 i 1826. Per tant hi haurien viscut, però desconeixem on van néixer i morir. Sabem però qui eren els seus pares. Els de la Maria Francesc Moliner i Maria Candàliga de Sant Salvador de Torruella. Els d’en Bartomeu eren Josep Graner i Maria Planes, de Sant Mateu de Bages. Llàstima que no disposem dels llibres d’aquesta època a Sant Mateu, perquè probablement d’aquesta Maria Planes n’apareixeria alguna relació amb el Ton Planas de cal Vermell.

El Ramon i la Maria Rosa vivien a Castelladral on varen tenir-hi sis fills entre 1830 i 1841. El gran, en Rafael es va casar el 1853 amb la Ramona Feliu, de qui ja n’hem parlat en el capítol dedicat als Feliu. Compartien edat i procedència del mateix Castelladral, però no sabem a quina casa van viure ni a què es dedicaven, probablement pagesos sense terra. Dels dos fills de la parella, la Rosa Vilanova Feliu, tanca el cercle dels nostres avantpassats castelladralencs en casar-se, com recordarem, amb l’Antoni Vilà Casals de cal Canonge.

Arbre genealògic dels Vilà

Fruït d’aquest estudi podeu veure l’arbre genealògic dels Vilà, tant de la branca principal representada com de les de cal Canonge i cal Vermell.

Si voleu accedir a l’arbre genealògic interactiu de Cal Canonge de Sant Joan polseu sobre aquesta imatge