Més de vint anys descobrint rebesavis

En aquest bloc hi trobareu el fruit de la recerca genealògica que des de fa més de vint anys està menant el meu germà Pep Planes. Pretén ésser el mitjà pel que vegi la llum una tasca meticulosa, rigorosa: «de formiga». O tal vegada s’escauria més de «rata d’arxiu».

En Pep revisant documents sota la llum ultraviolada a l’Arxiu Diocesà de Solsona

En Pep va començar pel que tenia més a mà: l’exigu arxiu familiar, posant sobre paper la memòria transmesa pels nostres pares, avis i parents de més edat. A partir d’aquest petit i valuós bagatge, ha anat estirant els fils de les arrels familiars entre lligalls de paper vell, per diversos registres oficials, arxius parroquials i diocesans.

La genealogia és una matèria exigent i vocacional. Qui s’hi dedica no té el camí planer: Cal cremar-se les celles transcrivint documents amb grafia enrevessada o que el pas dels segles i les males condicions de conservació han esvaït. Composar trencaclosques amb una munió de dades aparentment contradictòries, que sovint no menen enlloc. Fins a topar -quan hi ha sort- amb aquells capítols matrimonials o aquell testament que es converteixen en la clau per escalar una generació més en la nissaga familiar. Requereix reunir tres ingredients que en Pep posseeix: paciència, mètode i rigor.

La consulta a registres i arxius és fonamental en qualsevol tasca de recerca genealògica

A banda dels resultats directes de les seves recerques, l’arbre familiar ha nodrit una de les branques, amb els treballs que sobre les Planes de Sant Mateu va publicar en Joan Planas i Martí. I pel que fa als Vilà, amb les dades de l’arxiu de Cal Canonge de Fals. Un cas excepcional on la família va conservar curosament durant segles, tots o bona part dels documents que s’anaven generant.

És especialment remarcable, tot i que no pertany plenament al terreny de la genealogia, la tasca de recerca que va fer sobre el nostre avi Ton Vilà, mort al front del Segre durant la guerra civil. Malgrat que no hem pogut recuperar-ne les despulles, avui coneixem força acuradament les circumstàncies i el lloc on es va produir el seu decés. El desconeixement dels fets era una llosa que havia pesat sobre la família durant anys.

Mercès a aquests treballs, la teranyina de les arrels de l’arbre familiar parteix del segle XV i abasta fins els nostres dies, amb les branques més tendres de la nissaga.

Avui sabem que els nostres rebesavis eren gent del terròs, de secà: pagesos que treballaven la terra per compte d’altres com a mossos i jornalers. Masovers o rabassaires en el millor dels casos. Obligats a viure amb l’essencial i avesats a migrar per tal de superar condicions adverses.

Però també hi ha hagut hereus i pubilles de masos ben acabalats, fadrins amb dots substancials, sastres, ferrers, tractants de bestiar,… gent de pau i altres que portaven el pedrenyal sota la capa i no s’hi pensaven gaire en fer-lo servir. Pocs clergues i cap militar.

D’altra banda l’estudi d’aquesta família diu molt de la història de la Catalunya interior i del despoblament de comarques com el Berguedà, la Noguera, la Segarra o el Solsonès. Sobretot durant el segles XIX i començaments del XX. Els nostres parents, com tantes altres famílies, buscaven llocs que els permetessin diversificar les fonts de subsistència: sense deixar la terra, poder treballar -sobretot les dones- a les fàbriques. I pal·liar així la misèria que inevitablement suposava una mala anyada.

Aquestes son les nostres arrels. No ho hem triat, però per res del món en renegarem: «qui perd els orígens perd identitat»

Toni Planas i Vilà